La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Ser i fer de pares amb Afecte i amb Autoritat

Ser i fer de pares amb Afecte i amb Autoritat

“El projecte no té la grandesa del somni o de la utopia, el projecte és “domèstic”, accessible. El projecte construeix alguna cosa, però ho fa lentament i amb paciència.”

Susanna Tamaro a Estimada Mathilda

Les dreceres curtes condueixen a grans retards, però els hostals els allarguen encara més.

J. R. R. Tolkien (Frodo en El senyor dels anells).

Amb un clima de confiança a la llar, el pare i la mare, compaginen afecte i autoritat viscuts amb coherència. Compaginen, també, l’autoritat amb la llibertat; autoritat fonamentada amb l’ascendent i el prestigi, que sempre arriba de mà de la millora personal, marcant pautes i límits, per animar a la responsabilitat dels fills i així assolir el repte d’educar-los sense imposicions que malmetin la seva autonomia.

Zoom

No es tracta de contrariar contínuament als fills, ni es tracta de dir que tots son uns tirans per ser els pares permissius. Es tracta de compaginar l’autonomia del fill amb l’exercici d’una autèntica autoritat, autoritat que acompanyi i guiï sense ser pares sobre protectors ni dominants.

Algunes novetats editorials pedagògiques ens destaquen l’autoritat com una actitud convenient per frustrar al fill i així preparar-lo per les dificultats que tindrà en el futur. També, en aquest mateix sentit, altres autors lloen la disciplina, com la forma de fer-se obeir.

A tall d’exemple, a Alemanya, Michael Winterhoff, psiquiatra, en Warum unsere Kinder Tyrannen werden. (Com els nostres fillses converteixen en tirans), defensa tornar a validar la relació de l’adult vers el nen amb superioritat, per evitar la sobre protecció que condueix a criar nens tirans. WolfgangBergmann, terapeuta infantil,a Warum unsere Kinder ein Glück sind, Beltz, 2009 (Perquè elsnostres fills són ungoig) , s’enfronta especialment a Winterhoff oposant-se a càstigs, límits, obediència o disciplina presentant l’amor com a únic recurs d’autoritat. (Resumit de http://www.erziehungstrends.de:80/Kinder/Glueck)

És interessant entrar en aquest debat ja que crec que avui hem de cercar una autoritat més pensada i de sentit comú; no l’autoritat de dècades passades, sinó la que s’adreça al fill com una persona respectable per fer-lo lliure i autònom. Ser infant, no és el mateix que ser adult. Com a infant, el nostre fill, s’haurà d’adaptar a unes regles com cadascú de nosaltres ho fem, regles indispensables en una societat civilitzada a on el respecte és una norma de conducta fonamental per viure la bona convivència.

Haurà de ser una autoritat reflexionada i acordada entre pare i mare fonamentada en l’ordre, un ordre adaptable a circumstàncies diferents, no solament per les etapes de creixement dels fills sinó pel moviment que té la mateixa vida, vida dinàmica, mai estàtica.

Som - hi doncs..! A esbrinar com ens ho podem manegar per fer que la nostra autoritat no retalli ni la llibertat ni l’estima que hem d’entregar als nostres fills. I a veure si anem resolent tots aquests dilemes educatius a casa nostra amb èxit!

Siguem diligents si volem ser constructors de llibertat i fer dreceres, sense deixar el camí planejat doncs més retards faríem si badéssim adormint-nos, oblidant l’itinerari projectat i adormint-nos als hostals, com ens suggereix Tolkien.

Dreceres amb objectius pràctics, ponderats amb intel·ligència entre pare i mare i essent referents pel que es pensa, es diu i es viu.

Objectius que tindran molts pares i que es concretaràn en coses petites que hauran d’estar a la llar i què aprofundim i aprofundirem més en aquest bloc.

Els fills s’eduquen per osmosi, per contagi, més que per les mil i una normes escrites en una pissarra. Tenim un projecte, ara la construcció del mateix haurà de ser fet amb paciència i pulcritud, tal com es mereix la dignitat de tota persona, no com aquell que pica pedra sinó com aquell que fa una catedral.

M’agrada pensar que els que llegiu aquestes entrades del bloc de “La convivència, un trencaclosques” reflexioneu sobre el que escric, és per això que no m’allargo. Cada família té un aire singular i irrepetible que ha d’estudiar quins límits o pautes haurà de marcar a casa seva. Això sí, sempre amb aquell afecte que ho fa tot planer.