La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Salut i comunicació

Salut i comunicació

Comunicar amb el gest

“Les relacions més importants a les nostres vides i les que més incidències sembla que tenen sobre la salut són les que mantenim amb les persones que convivim quotidianament”.

Jhon Cacioppo

La comunicació sí que és una peça clau del trencaclosques.

Comunicar-se és de prioritat per la nostra convivència; es fa palès que aquesta comunicació la podem viure a la llar amb la comunicació verbal i la comunicació no verbal, tan fonamental com la parla i molt relacionada amb els sentiments. La convivència està feta de coses petites, de paraules i de somriures, de mirades i del gest afectuós; si no hi fossin notaríem la seva mancança.

Alguns sabeu aquell acudit d’aquell nen que no parlava. Els pares, desprès d’haver recorregut tots els especialistes i fer un llarg itinerari a tots els metges per fer que parlés, van decidir conformar-se. Un matí esmorzant, el xicot que ja tenia 30 anys va obrir la boca, no només per menjar, sinó per dir:

−“Mare, falta sucre”.

La mare ho va avisar al pare:

−“El noi parla, ha dit: no hi ha sucre”.

Pare i mare el van interrogar:

−“Com és que no has parlat fins ara?”

Els va contestar:

−“És que fins ara tot estava bé”.

Un acudit que ens ve a dir el que no es pot fer. Aquest noi ni parlava verbalment ni utilitzava el llenguatge no verbal, senzillament no es comunicava i feia patir als pares, segurament perjudicant la seva salut. Hem de comunicar tots per no tenir una salut alterada.

A part de fer la vida agradable, recordem que la majoria de problemes del dia a dia de la convivència familiar, es resoldrien si ens esforcéssim per tenir una bona comunicació amb els nostres fills. Hi ha moltes formes de fer-ho. Un petit exemple el trobem en la pel·lícula “La jove de la perla”, inspirada en la novel·la de Tracy Chevalier; crida l’atenció, pel tema que tractem, la interpretació de Scarlett Johansson per la forma d’expressar-se i de fer que ens endinsem en els seus sentiments, tot i que quasi no fa servir la paraula.

Els missatges es poden també donar o rebre amb aquest llenguatge no verbal: un gest, una abraçada, una mirada de comprensió o de complicitat, un petó, escoltar música o llegir l’un al costat de l’altre en silenci diferents llibres, és ben cert que així ens podem comunicar sense enraonar. Només contemplant uns pares al costat del llit d’un fill malalt, acaronant-lo, mirant-lo o donant-li la mà, notem una òptima comunicació. La quietud es fa necessària pel repòs del fill; la tendresa i l’afecte encara més. La comunicació es fa normalment per la parla però també hi ha aquest llenguatge de l’estima, no oral, especialment imprescindible a la infantesa, on les carícies, les festes i les abraçades són base d’una sana afectivitat.

Si a la primera infància el llenguatge no verbal és molt necessari podríem dir que els nostres fills adolescents també l’agraeixen. A vegades els ofeguem amb tants interrogatoris que els hi trèiem totes les ganes d’explicar-nos res.

Us deixo una bona imatge de comunicació...

Zoom