La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Autoritat renovada

Beneficis de la bona autoritat: prestigi i ascendent. Zoom

Beneficis de la bona autoritat: prestigi i ascendent.

Autoritat renovada

Avui diumenge estic preparant unes conferències i hi esteu convidats si us fa il.lusió.

Aquí teniu l'enllaç:

http://http://www.vidadefamilia.org/cat/agenda.php

Rellegia un capítol del meu llibre Qui mana aquí? editat per Pòrtic. I, us deixo un fragment per reflexionar sobre aquesta autoritat bona i renovada, fonamentada amb el'ascendent que tenim quan som coherents amb els nostres principis que posem a l'abast dels nostres fills.

Fa un quart de segle no hi havien nens anomenats “tirans”. Mestres, psicòlegs i sociòlegs coincideixen que els fills necessiten límits, que han de ser fruit d’uns criteris educatius pensats a consciència pels pares. Christiane Oliver, psicoanalista i autora de Enfants-rois, plus jamais (“Nens tirans, mai més”, 2007) escriu: “avui dia, els fills són esperats, desitjats, però només es cerca el seu somriure i no els problemes que ocasionen, i per educar s’ha de saber dir no”.

Quan tenim el primer fill ens adonem que la vida s’ha complicat. Que havíem estudiat molt de lletra i de números i que som bons professionals, però que fer de pares es ben diferent. En sabem molt quan el nen és un nadó: amb intuïció i amb el sentiment de tendresa que ens provoca la seva fragilitat, ja anem bé, però quan la criatura inicia la seva autonomia les coses es compliquen; no tenim cap manual i els pares hem de solucionar situacions força singulars i complicades que per se noves ens sobten.

No ens posem nerviosos! Hem d’aprendre a dir no; no deixar traspassar el límit que hem decidit amb serenitat per aconseguir uns objectius determinats –cada família segons els seu estil– per a l’educació dels fills i per una bona convivència i bon ordre a la llar. Aquest no és convenient aplicar-lo sense angoixar-nos amb sentiments de culpabilitat ni perdre la pau.

Segons un estudi realitzat per l’equip que dirigeix el catedràtic de sociologia Xavier Elzo, el 42% dels pares formen part del que ell anomena famílies nominals o, el què és el mateix, nuclis familiars permissius on no hi ha regles ni límits perquè el què interessa és que no hi hagin conflictes. En aquests nuclis els nens creixen sense sentir la paraula no, que es tradueix en fer sempre el que volen: en uns nens malcriats i consentits.

Si comparem el tarannà d’algunes famílies actuals amb el què vivien els nostres pares o avis, ens haurem de preguntar: potser hem passat de la cultura de l’esforç a la cultura del benestar i ens ha atrapat aquest fet sense valorar quines actituds podien perjudicar l’educació dels nostres fills, convertint-los en uns petits tirans vers nosaltres, disposats a aconseguir-ho tot sense moure un dit? No serà que amb l’excusa de tenir tanta feina fora de casa, i poder dedicar-los poc temps, no ens hem adonat del perjudici que és per a ells no haver establert uns límits i unes pautes a la nostra llar?

A vegades ens pot resultar més fàcil mirar cap a una altra banda i cedir a tots els seus capricis, la qual cosa és ben comprensible. Però –hi ha més d’un però– si cedim a tots els seus capricis, després tindrem infants i adolescents malhumorats i tan exigents que ens poden deixar ben trastocats, amargats o desconnectats d’ells. Són les conseqüències que es detecten –segons els estudis esmentats– i que creen alarma social. Cada dia llegim, escoltem o veiem notícies de greus conflictes en les relacions entre pares i fills, i, a l’escola entre alumnes i mestres o alumnes i companys.

Quan pengem a l’infant o a l’adolescent l’etiqueta de tirà o d’agressiu caldrà reflexionar si s’ha sobre protegit massa el fill o s’ha estat permissiu: “pobrissó, no et cansis”, “pobrissó, tindràs un germà i s’han acabat per a tu les moixaines”, “pobrissó, ja et vesteixo jo”, etc. Un nen o un adolescent no és ni tirà ni agressiu perquè sí; només ho serà si ha estat un consentit. Serà ben diferent del fill que ja de petit ha incorporat unes rutines i uns hàbits, ben estudiats entre el pare i la mare, que s’han fet repetitius i s’han fet complir amb naturalitat i bon humor.

I, també ens demanem, per què ens costa tant d’esforç marcar regles de joc als fills? Diguem que tots plegats som una mica tous i tenim por d’enfrontar-nos als fills. Diguem, alhora, que ens resulta més còmode anar dient: “ja t’ho havia dit”, “això no es toca”, “això no es diu”, que concretar el que volem que facin. Tenim mandra de pensar?

El problema ens arribarà a l’adolescència, etapa normal de rebel•lió, si no hem marcat els límits, si tenim poca seguretat en els nostres criteris i ens creiem la típica frase dels fills adolescents: “tots ho fan menys jo”. Frase més fàcil d’escoltar quan entre pare i mare no hi ha hagut objectius ni acords ben definits o si ens hem desautoritzat mútuament. Segurament, les desautoritzacions no eren molt visibles, però el fill sí que les veia. Veia que quan la mare el recriminava, al pare se li escapava el riure... Déu fes que no escoltes baralles a la cambra dels pares o davant seu!

No ens desanimem, perquè tenim a favor nostre que tots els infants desitgen veure amb bona cara als seus pares; d’errors tots en cometem, però podem evitar-los o no repetir-los. Costa ben poc, als pares, demostrar-los felicitat amb un rostre somrient quan han obeït en quelcom que reporta un bé per a la criatura i per a la família.

El bon humor, l’enginy i l’amor es poden demostrar al moment, com ho feia una mare a la seva filla de tretze anys, tot rient: “Perfecte que t’hagis posat a fer els deures a l’hora convinguda. Et faig una fotografia, vull immortalitzar el record de la teva imatge treballant amb el llibre de l’escola, que maca estàs i que bé que ho fas!” .

Tenir fills obedients no és un caprici nostre: ensenyant-los a obeir els fem un favor, els fem forts i amb capacitat d'afrontar la vida amb entusiasme.