Criatures 15/12/2010

El descobriment de la Galeta

2 min

M'han calgut trenta-cinc anys, una colla de rosegadors i dos fills per descobrir la dolçor i la familiarietat dels gats. Mira que m'agraden les bèsties, i a casa n'he acollit de tota mena. Però els gats els tenia atravessats. Antipàtics i desagraïts a cals altres, m'empaitaven els ocells que jo mirava d'atraure al meu jardí. I al camp, de nit, quan uns ulls brillants a la llum dels fars del cotxe semblaven el preludi d'una guineu, una geneta o un teixó, gairebé sempre apareixia un refotut gat ensalvatgit a trencar tota la màgia salvatge del moment. Per no parlar dels gats de ciutat: una plaga! Però des que fa unes setmanes ens vam rendir als mètodes de desratització tradicionals i vam decidir adoptar un gat per mirar d’aturar l’ingrés furtiu de rosegadors a casa, la meva percepció ha canviat totalment. D'entrada passa com amb els fills: la nostra gata ens sembla la més bonica del món. I gràcies als nens, entusiastes domadors de la fera, la gateta -de nom, Galeta- és també la més manyaga que he conegut mai.

D'ençà que una nit la vaig trepitjar per accident -ja és mala sort-, a mi mira d'evitar-me, però és dolcíssima amb la resta de la família. I això que la nostra filla la tortura tant com vol, o precisament per això: l'agafa pel coll o per les aixelles, li regira el coll, l'atossiga, de tot. Però de seguida que els nens arriben de l'escola la gateta es deixa rebregar, no sense abans haver fingit voler fugir, amb joguívola ineficàcia... He d'admetre que entre les espantadisses i inabastables mallerengues del jardí, d'una banda, i les afables però mastodòntiques burres, de l'altra, hem descobert un terme mig ideal per a tota la família, l'animal amic al gust de tots. Que a més a més, s'adorm als peus de petits i grans. Deu ser per això que fa milers d'anys que la gent en té, de gats a casa... I jo, sense haver-me’n volgut adonar, fins ara.

stats