Serps, deixalles i el conte del rei nu

Aquí al camp, a pagès, els que no en som –de pagès-, sempre tenim alguna cosa a aprendre dels d’aquí, dels indígenes, de la gent gran especialment, dels de tota la vida. Però les truites també es giren, aquí. I hi ha ocasions en què els nouvinguts –de fora, o simplement les noves generacions- fan aportacions innovadores i positives que milloren el modus operandi i l’status quo tradicional. Ara farà un mes, una eficient patrulla d’operaris amb motoserres i desbrossadores va “netejar” (de vegetació) uns marges fins llavors emboscats, a tocar l’escola. I, sense voler-ho, van descobrir un antic femer –diguem-ne així, sona millor que abocador-, on s’hi havien llençat tota mena de deixalles des de sempre, “com s’havia fet tota la vida”. Una selva d’aladern, lligabosc i galzeran havia tapat fins llavors aquelles vergonyes de temps i maneres de fer passades (per sort!). No estem parlant de ceràmica íbera, però: ferralla, llaunes de tota mena i molts, molts plasticots, amb algunes garrafes de Mistol d’aquelles que ja no se’n troben. Tota una deixalleria vintage, que diuen ara. Al sotabosc, ara despullat, aquell escampall de deixalles quedava a la vista de tothom. Però, com al conte del rei nu, només els més petits semblaven veure’l: van ser ells els únics –o si més no els primers- a reaccionar. I vet aquí que un dissabte al matí aquesta mainada, vilatans des de fa uns pocs anys –alguns, des de fa tan sols uns mesos-, van empènyer les seves mares i pares a netejar, ara sí, de debó, aquells marges que feien pena. Quatre whatsaps i ja érem una dotzena. Nosaltres ens vam afegir gustosament a la patrulla de neteja, aportant la tracció animal necessària –una burra- per desallotjar kilos i kilos de residus del bosc. Vam fer quatre viatges, plens a vessar, fins els nous contenidors del poble, que vam tenir el gust d’inaugurar. Els temps canvien!

I per si no quedava clar, una troballa entre brossa i fullaraca va acabar de confirmar-ho. Una serp! Reacció de nens i nenes: “la volem veure, la volem tocar!”. Ningú va parlar de matar-la, de fotre-li cop de roc, com segurament haurien fet els que havien llençat totes aquelles deixalles, dècades enrera. La vam agafar amb cura –una serp blanca, de quasi un metre, si no vas amb compte et pot mossegar fort-, i un a un, amb total fascinació i sense gota d’angúnia, tots els nens i nenes la varen acariciar, freda, seca i lluent. Fins que vam alliberar-la i, embadalits, vam observar com s’esmunyia entre arrels i branquillons, ben viva. No tot temps passat fou millor, sortosament, no tot empitjora. Ni necessàriament és més “sàvia” la saviesa popular –de vegades ben fundada, d’altres tan sols suposada-, que la lucidesa primigènia encara no domesticada dels nens d’avui.