Saturday night fever

Aquests dies l’orgia primaveral està totalment desbocada, si més no per als amfibis. I a nivell metafòric, també per a les aventures naturalístiques en família. Sobretot si cauen quatre gotes. Dissabte vam fer safari nocturn sota la pluja. Tornàvem de passar la tarda a casa uns amics. Plovia i se’ns va fer fosc, i amb el pastís d’ou, llet, farina d’espelta i xocolata que tot just havíem berenat no teníem cap pressa per anar a sopar. Així que vam decidir allargar la tornada i la vam fer durar hora i escaig per carreteretes i camins de bosc. Volíem aprofitar la luxúria dels amfibis, que en una nit plujosa de primavera com aquella surten més que mai a buscar parella i de camí cap a les basses, gorgues i estanyols de reproducció travessen el que convingui, carreteres incloses. Malauradament molts –moltíssims- moren esclafats sota les rodes dels cotxes, però alhora són fàcilment atrapables si conduïm a poc a poc amb atenció, i ens aturem just en el moment de veure’ls saltar.

Si a més el caçador –un servidor- teatralitza una mica el procés de captura (sortida del cotxe amb desfici sobredimensionat, relliscada damunt l’asfalt o el fang mullats, simulació d’una persecució exageradament trepidant de la granota o gripau per atrapar-lo just abans d’assolir el voral oposat...), tot plegat a la llum gairebé màgica dels fars del vehicle, el resultat està garantit: als ulls dels nens aquella és una nit de cine.

L’emoció es repetia una i altra vegada cada cop que duia un animaló dins el cotxe, perquè les criatures el poguessin gaudir de ben a prop (ep, sense tocar! que després si et toques els ulls o la boca, pica!). Gripaus comuns jovenets, petits com una moneda de 50 cèntims; mascles mitjanets com un ratolí (d’ordinador!) i una femella grossa com un conillet d’Índies. I també gripaus corredors, amb la seva línea groga dorsal i el seu costum de córrer enlloc de saltar, amb un pas entre accelerat i patètic.

I prop d’una basseta, vora la qual vaig apagar els motors del cotxe per poder gaudir del concert atronador de raucs roncs, com rots de camioner, vaig poder atrapar una bellíssima reineta (la mascota del blog!), tan elegant i estilitzada que sembla impossible que pugui ser la causant d’aquell so tan groller... Com amb tots els altres animalons de la nit, l’alliberament, amb la porta dels nens oberta perquè poguessin gaudir de l’operació, va despertar tanta o més expectació que la captura. A més vam tenir la gran sort de topar amb una llebre inmensa que vam poder veure una bona estona de molt a prop. I quan ja arribàvem a casa, just al costat del cotxe, va aparèixer una preciosa guineu que vam il·luminar amb una llanterna potentíssima durant uns segons i que va fer saltar els nens dels seus seients, de l’emoció. Seria la responsable d’haver buidat el nostre galliner, setmanes enrera? Tant si ho era com si no, amb fauna com aquesta, dóna gust sortir amb criatures els dissabtes a la nit!