Sang i fetge entre avis i néts

Sang, fetge, budells, òssos, tendrums, carn i greix i moltes coses més. Matança del porc a cals veïns, sense rastre d'aquell regust agre i nostàlgic del "això s'acaba", aquella mena de cantarella fatalista que dóna per condemnada a l'extinció qualsevol expressió de la vida a pagès (i quina de més genuïna que la matança!). Més aviat el contrari: avis incombustibles, oberts i entusiastes, barrejats amb una colla de néts i nétes, propis i veïns. Els menuts, sortint d'escola, han entrat encuriosits -i s'han arremangat!- a "can Gulundrina", un vell cobert reconvertit en gens improvitzat obrador de carnisseria, aquesta tarda amerat del vapor gairebé melós de la proteïna bullint al perol.

I entremig, nosaltres, els que ara som pares i fills. Un d'ells, el fill de la casa i amb trenta anys tot just acabats de fer, és un veritable mestre de cerimònies de la matança i tot un matador, àgil com un campió d'esgrima. Ahir a la tarda -la mainada eren a classe, no patiu- va degollar el porc d'una ganivetada neta i inequívoca, tan ràpida que m'atreviria a dir que l'animal va patir menys en la seva mort que molts gossos d'apartament en la seva vida. I els altres, afegits i nous rurals amb ganes d'aprendre'n, encantats de submergir les mans a la carn per pastar-la, o d'embutir-la en inacabables budells que prometen ser deliciosos xoriços i llonganisses.

Els nens petits s'impregnen de tot, no només dels efluvis del perol: aquella germanor entre els pagesos de socarrel i nosaltres els nouvinguts àvids de coneixences autèntiques; la barreja intergeneracional on la informació flueix en tots els sentits; la desmitificació del drama de la mort (d'un porc) i l'experiència de les seves conseqüències (carn i embotits per llepar-se els dits). D'avis a néts, passant per nosaltres, els pares i mares, que ens hem sentit avui més que mai un esglaó més d'aquesta escala del viure i del morir, que qui sap on va a parar. A jutjar per les ganes de tornar-hi i tots els porcs que hem imaginat matar en el futur, avui em sento una mica més optimista sobre la pervivència de tot plegat: del país, de la saviesa i de tots nosaltres.