Rendits a l'eficàcia del motor

A banda d'un blog, hi ha una cosa que fa tanta o més ràbia abandonar durant setmanes: un hort. Un i altre necessiten cures continuades per prosperar i fruitar: lectors fidels en un cas, hortalisses fresques en l'altre. Cap dels dos no requereix esforços titànics, però sí finestres de temps per poder-hi invertir, si no unes poques hores, almenys un grapat de minuts. I ja se sap que el dia a dia de la família i la feina tot sovint deixen tot just esquerdes d'uns pocs segons, insuficients per l'hort i el blog. Si a més hi afegim una conxorxa dels virus i dels astres en contra nostra, el drama està servit: cursa de relleus de gripassos entre tots els membres de la família i pluja inoportuna precisament aquells matins que ens havíem reservat per feinejar l'hort. Fatal. La nostra intenció fins ara era provar de prescindir del petroli, renunciar a la força -i la fressa- contaminant dels motors d'explosió i treballar l'hort amb tracció animal, més amorosa i silenciosa i respectuosa amb els ritmes de la terra. Com que la Ramona i la Menta encara no estan entrenades, la idea era que fos una altra parella de burros (servidor, i senyora) els que, amb fangues, càvics i aixades, preparéssim la terra per poder-hi plantar i sembrar, tot amb la bucòlica companyia dels nostres fills i el so de fons dels ocellets. Però dissabte al matí l'hort començava a ser un ortigar no precisament children-friendly. Ja se'ns havia passat el temps dels alls i de les cebes, i si seguíem així no podríem plantar ni enciams.

Solució: rendir-nos a les virtuds del progrés humà. Parasitar un cop més la -fins el moment, i que duri!- inesgotable generositat dels nostres veïns pagesos, i utilitzar el motocultor que tantes vegades ens havien ofert. Va ser arribar i moldre: amb uns pocs litres de benzina -calderilla- i menys d'una hora de temps vaig tenir l'hort sencer llaurat, les ortigues arrencades i trinxades i la terra a punt per posar-hi fems. Un escàndol -en termes de soroll, però també d'eficàcia-. El meu fill, impressionat per la força d'aquell burro de metall, lluent i vermell, m'anava seguint, com fan els gavians i els esplugabous rere els tractors, buscant cucs de terra. I en va trobar a grapats, això sí, trinxats per les ganivetes despietades i desbocades del motocultor. Em temo que l'amorositat de l'arada rere els peus d'un ase haurà d'esperar moments millors -o pitjors-, en què s'inverteixen els termes actuals, el temps deixi de ser un bé escàs i el petroli tingui el preu del que realment costa. Mentre la crisi i en Gadafi no ens hi obliguin, ho ademto, em rendeixo a l'eficàcia del motor.