Raspallar un ase

Una petit plaer ben simple: raspallar un ase, guanyar-se’l. Ara és el moment, quan la primavera ja comença a fer pinta d’estiu i el pèl llarg de l’hivern fa més nosa que servei, a sobre els rucs: s’hi enganxen llavors de tota mena, s’hi acumula la brossa i la pols, i fa calor, coi! A banda de la dimensió estètica d’un ase amb pèl d’estiu, curt i lluent, elegant, i no aquesta grenya hivernal, aquestes rastes! Pels més menuts, tot plegat és quasi terapèutic. D’entrada han de trencar el gel i acostar-se, tocar, “manipular” gairebé, a una criatura que pesa vint vegades més que ells, i que fa respecte. Per la nostra filla petita, de tres anys, el fet que la burra sigui de família fa el repte invers: cal trobar el punt just entre intimitat i seguretat. Aquí l’excés confiança no fa fàstic, però pot ser una temeritat! Els ases són animals tranquilíssims, però malgrat tot una trepitjada de ruc sobre un peu de nen no és poca cosa! Cal aprendre a combinar un tarannà subtil –no els agraden els gestos bruscs, als rucs-, amb un raspallar enèrgic. Es fa estrany no haver d’acaronar amb cura, sino raspallar amb ímpetu, gairebé amb ràbia, com més fort millor. Pels ases, acostumats a gratar-se “a lo bèstia” amb l’escorça dels arbres, un raspall a la mà d’un nen és pecata minuta. Però si se’l raspalla amb força, el ruc entra en un èxtasi quasi total, i es deixa fer amb paciència infinita.

Com inacabable pot ser la feina, també: per molt que passis una i una altra i una altra vegada pel mateix tros d’ase, el raspall queda sempre ple de pèls llargs, que semblen anar-se creant del no-res a mesura que raspalles més i més. Si bades i et deixes portar, l’ase i tu podeu entrar en una espiral zen de difícil sortida; i si t’ho prens com un repte (“no acabaré fins que no quedi pulit del tot”), no acabaries mai, tampoc. Una veritable simbiosi entre raspallat i raspallador, que acostuma a tenir un final absurd. Però d’això ja en parlarem un altre dia, que una imatge val més que mil paraules, i d’això últim no en tinc cap!