La Pepa segueix sent la Pepa

D’entre totes les històries dels nostres altres animals viscudes –i no explicades- aquest hivern, cap d’intensa com la de la Pepa. Crescuda entre nosaltres amb biberó, més dolça –tot i que boja- i fidel que el més manyac dels gossos, el seu destí de cabra de llet l’obliga a passar pel goig de ser mare. I això implica, vulguis o no, el tràngol de la fecundació. Al desembre, quan tot just complia un any, la vam dur a fer un stage copulatiu al ramat de cal pastor veí (un personatge que mereixeria un blog per ell solet... i que de fet va protagonitzar una bonica pel·lícula documental). El boc del ramat, s’entén, seria l’encarregat de muntar-la. Però passaven les setmanes i la Pepa, fora de joc en aquell univers tan estrany, fet d’ovelles i de cabres, no la tocava ningú. L’anàvem a veure de tant en tant, amb els nens, però res de res. Sortint d’escola, un veí ramader em comentava que la veia massa joveneta, la Pepa; fent un símil bastant bèstia, em deia que ell a la seva filla de 15 anys no li faria això. Em feia sentir força malament... Però finalment la Pepa va tenir la seva primera experiència, i va tornar a casa, en principi, en estat de bona esperança. O això esperem. El dubte –a banda de si està fecundada, a la farmàcia del poble no tenen Predictors per cabres-, era saber si després de mes i escaig entre els seus iguals, encara ens seguiria arreu com feia abans d’esdevenir una senyora cabra de cap a peus. No faltaven veus que ens alertaven que, després d’una vivència iniciàtica com aquella, se’ns faria feréstega.

No vam trobar l’ocasió de comprovar-ho i treure-la a fer una passejada llarga fins diumenge passat, havent dinat. Collar i corretja de seguida es van fer prescindibles: la Pepa no s’allunyava per res dels nostres peus. Si algú de nosaltres s’aturava, ella patia perquè ens volia seguir a tots alhora. Amb aquell neguit tan caprí, pasturava les vores tot just per fer tastets, sense permetre’s deslliurar-se del fil inexistent que la lligava a les nostres passes. Ni tan sols compartia la curiositat dels nens pels espàrrecs que ja despunten a les vores: del camí estant, semblava reclamar que tornessin al grup, que no se separessin. Arribats a casa, per un moment, em va venir al cap el comentari del veí ramader, i el cor em va fer un bot petit. Però em vaig dir “al capdavall, és una cabra”. Sí, però és, i segueix sent, la nostra Pepa....