Nous veïns d'alta volada

Vet aquí una de les històries boniques que els altres animals han protagonitzat aquests dies, i que el naixement de la burreta va eclipsar. És la de cinc germans abandonats que hem acollit aquí al poble. No, no és ni de lluny res tan transcendent com pugui semblar: els germans en qüestió són polls de xoriguer, un petit falcó que viu en ambients rurals oberts -i també urbans-, i que tot sovint fa niu a construccions humanes. Són aquells falconets tan elegants que de vegades veiem vora les carreteres, fixats en un punt del cel, com penjats d'un fil invisible, movent les ales ràpidament, "fent l'aleta". De l'aire estant -o aturats sobre un pal-, cerquen les seves preses: llagostes, saltamartins, sargantanes, ratolins o algun pardal despistat. No patiu per gats i gossos, si teniu la sort de tenir xoriguers per veïns! Són predadors light. Implacables amb les seves preses, però poc ambiciosos. Aquests xoriguers van arribar procedents del centre de rescat de fauna de la Generalitat a Vallcalent, a Lleida. Arrencats del seu niu original per l'ensorrament del mas on era, necessitaven una llar d'acollida: un lloc que els fos favorable, i algú que els cuidés sense fer-se notar (no fos cas que s'acostumessin a la gent i perdessin l'instint salvatge de fugida). El campanar del nostre poble, voltat de camps i sembrats, era l'indret ideal. I els cuidadors invisibles, un servidor i un grapat de veïns i veïnes còmplices: des de l'Esteve, d'entusiasme incombustible, fins a sa mare, metressa de claus de l'església que es mira amb certa condescendència les nostres pujades i baixades de la torre; "són com mainada!". Tot plegat, evidentment, amb la supervisió, el vist-i-plau i la paperassa pertinent dels tècnics de la Generalitat. Els xoriguers, ben justament, són espècie protegida, i no es poden remenar a la babalà. Instal·lada al campanar la caixa niu per fer el "hacking" -així es diu aquesta tècnica de reinserció d'ocells a la vida salvatge-, va arribar el dia D. L´únic moment en què els nostres fills podrien gaudir mínimament de prop dels bellíssims xoriguers: un cop ficats dins la caixa, ja no ens haurien de veure més. A partir d'aleshores tan sols podríem obrir-los la porteta posterior per donar-los menjar furtivament. La seqüència dels fets va ser breu, però intensa.

Pujada torre amunt amb expectació, per les escales de pedra velles i estretes i encatifades d'anys de pols i de caques de colom;

transferència dels xoriguers amb gran emoció, un a un, de la capsa de transport a la caixa niu; foto de família;

i baixada per les escales amb la llum del capvespre, amb molta prudència i encara més satisfacció.

Els nens, sentint-se més grans després d'aquesta aventura d'alta volada; els grans, sentint-nos com nens amb la il·lusió per l'arribada dels nous veïns. D'això en fa ja ben bé dues setmanes. En breu els obrirem la porta de la caixa i volaran lliures. Us en mantindré informats!