L’última nit de la papallona?

Només és una papallona... però quina papallona! Poseu-vos en situació: acte veïnal amical i relaxat, nit de divendres, al local social del poble del costat, pica-pica de productes locals, cervesa artesana, tertúlia a peu dret amb uns i altres, mainada jugant a dins i a fora. Apareixen dues nenes: la nostra de sis anys, amb una amiga de quatre, esperitades: “Una papallona enorme, vine! Una papallona!”. Què has de fer, tallar la conversa amb la veïna o tallar l’instint naturalista de les nenes? “Som-hi”, i te n’hi vas, amb un punt d’escepticisme. És nit freda per ser abril, no ve de gust sortir a voltar a fora. Però les nenes, en la foscor, corren cap al darrera de l’edifici, allà on els finestrals projecten la claror de l’interior, i m’hi arrosseguen. Una papallona voleia atreta per la llum. És grossa, sí. L’atrapo a la primera amb un cop de sort. I al·lucino. Entro jo al local, esperitat, amb les dues nenes. “Una papallona guapíssima, veniu!”, crido a tort i a dret. Un dels veïns, amic i naturalista com jo, m’ho confirma: “Collons, una graèlsia!”. Quan la resta dels veïns veuen que ja som dos, que al·lucinem, comencen a sortir mòbils i tot. Fotos a tort i a dret, i petita conferència improvitzada sobre la joia que acabem de trobar. “És una graèlsia (Graellsia isabelae), una de les papallones més boniques, rares i buscades d’Europa! És endèmica –exclusiva- de la Península Ibèrica, amb alguna població al sud de França, només... Viu a zones de bosc de pi roig i pinassa –deu haver arribat aquí per accident, empesa pel vent... o potser hi ha alguna població en alguna pineda d’obaga?”. Una veïna comenta que al seu mas hi ha dos peus de pi roig: i si ve d’allà? La mainada vol tocar-la, i tothom xala amb les seves ales translúcides, amb cua, amb un disseny com modernista, elegant, sembla de seda. Sorgeix el debat de què fer-ne, de la papallona. Uns diuen de “guardar-la”, vist que “ens ha caigut a les mans” i que es tracta d’un exemplar tan bell i rar, mai vist abans per ningú en aquestes terres; i fet i fet, la seva esperança de vida, ja adulta i lluny del seu hàbitat, és quasi nul·la. Els altres no veuen altra possibilitat que deixar-la anar, “deixar-la viure”, encara que aquesta sigui la seva última nit. La Llei, per cert, ens obliga a deixar-la anar (és una espècie protegida). Finalment, en bona mesura per la insistència infantil, la incertesa de la llibertat guanya de carrer a la certesa que, si la “guardem” (morta), ben probablement acabarà polsegosa i oblidada a ves a saber quin racó. Les nenes fan una darrera carícia a les seves ales satinades, obrim la mà, i la graèlsia vola cel amunt. Visca!