Atrapats en un estiu que no cessa

Com si es tractés d’un vell conegut d’aquells que tens un xic abandonats, i que ja no saps ni com adreçar-t’hi de nou, no acabo de trobar les paraules per reiniciar aquest meu blog, passada la seva llarga estivació. Hi penso i no em venen al cap, tant a explicar però tanta recança… I recorro de nou, com ja vaig fer després d’una primavera absorvent, al recurs fàcil, evocador i estètic de les imatges. Una trentena de moments congelats que sintetitzen un llarg estiu de família i molts altres animals i que, espero, valguin més que les trenta mil paraules que no he aconseguit destil·lar. Ha estat un estiu llarg i indolent. Li va fer mandra arribar, disfressat de primavera, pluja i verdor fins ben endins, a mig Juliol, i li està fent mandra marxar, fin el punt d’envaïr Octubre sense vergonya i amb molt de sol i molta xafogor, en ple temps de castanyes. Ara, en aquesta tardor de bon temps -massa- i sobretot de males notícies -massa també-, fa gairebé vergonya compartir amb el món tants micromoments de petita alegria estival, orgànica, quasi animal. Sense voler empetitir els problemes que ens assetgen a tots, em consola pensar que mentre creixi herba perquè els ases puguin pasturar-hi, mentre s’amaguin serps i escarabats i someretes entre les bardisses, mentre les orenetes tornin la primavera vinent, mentre les abelles polinitzin les flors i mentre la mar segueixi blava, i tinguem salut -tot plegat, no pas poca cosa-, no hi haurà crisi humana que ens impedeixi, a tots aquells que ens ho proposem, gaudir de dues fonts de joia incombustibles: la família i els altres animals. Seguim!