21/06/2022

Felicitat

3 min
La felicitat d’un salt a la piscina

Es llença arrauxat fent un salt poc ortodox. Esquitxant-t’ho tot a tort i a dret, inconscient del volum del seu cos i de la pèrdua d’aigua que experimenta la piscina cada cop que hi salta amb aquell ímpetu adolescent.

Dos senyores grans l’observen des de la distància, assegudes a l’ombra en un banc molt proper a la zona de perill. Pateixo perquè no acabin remullades. Ell surt de l’aigua i s’hi torna a llençar, aquest cop fent una planxa que provoca una onada que ràpidament es converteix en un tsunami, fent empassar un glop d’aigua a un nen petit que comença a plorar, mentre s’aferra amb les manetes al flotador amb forma d’ànec que l’embolcalla. La mirada assassina del pare de la criatura m’estremeix, però el meu fill ni se n’adona, com si un escut invisible el protegís dels judicis aliens. Jo, que no tinc aquest escut màgic, miro de disculpar-lo aixecant el braç i dient-li que es tiri a l’aigua més tranquil·lament, que hi ha més gent a la piscina, dins i fora.

Sempre la gent... Li repeteixo utilitzant un rictus seriós i un to de veu elevat. Vull que es noti que hi estic a sobre, tot i que soc conscient que em serà impossible reprimir la seva eufòria. Fa molta calor i ell vol gaudir lliurement de les sensacions que li proporciona l’aigua, el cos li ho demana.

Amb el tercer salt, les gotellades arriben a pocs centímetres d’on hi ha les dones assegudes, que fan el gest d’enretirar les cames, amagant els peus sota el banc. Un home se m’acosta per darrere i em sermoneja sobre els perills de tirar-se d’una manera tan bèstia, utilitzant exactament aquest adjectiu. Dolguda, li faig observar que es tira exactament igual com ho fan els altres nens, només que ell fa més embalum. Crec que no s’esperava la meva resposta al contraatac i se’n torna escèptic d’on ha vingut, fent que no amb el cap, com si acabés de dirigir-se a una sonada. Quines ganes té tothom de donar-me lliçons.

La gent va arribant a poc a poc. Venen de la platja i s’endinsen als condominis de la urbanització carregats amb el para sol i les tovalloles, tots suats, amb ganes de submergir-se en la immensitat blava i clorada de la piscina, disposats a refrescar-se abans de cruspir-se en família l’arròs massa covat que recolliran abans de pujar a l’apartament.

―Nen! Apaga l’aigua! Que aquesta la paguem entre tots!― crida una veïna esgargamellant-se des de la terrassa.

Es dirigeix al meu fill, que passa corrent un cop i un altre per sota de la dutxa que raja a tota potència al meu darrere. Riu fort, traspuant felicitat, ignorant els crits massa llunyans que li profereix aquella senyora des de les altures. Finalment s’atura per mirar-se-la i, prenent-li el número, passa un cop més per sota de la dutxa abans de capbussar-se novament a la piscina.

Em recargolo de riure per dins, però m’acosto a tancar l’aixeta.

Veig com les dones assegudes al banc comenten alguna cosa entre elles i decideixo acostar- m’hi per advertir-les de la possibilitat real que acabin xopes. No sé qui són. No les havia vistes mai a la urbanització. La que sembla més gran em mira amb ulls amables i amb un català perfecte tot i l’accent anglès que la delata, em diu:

―No es preocupi per nosaltres. El seu fill és un tresor ―. I com si cités algú que no arriba a mencionar, aixeca el dit índex ben amunt i continua: ―Que idiota que és, la civilització! Per què ens donen un cos, si l’hem de tenir tancat en un estoig com un violí rar, molt rar?

Les convencions socials

Les seves paraules em deixen sense paraules i ja al vespre, ajaguda al llit, continuen ressonant-me dins el cap. Com si les hagués sentides abans. De sobte hi caic. Corro excitada cap a la llibreria i busco entre els volums de contes. Agafo els de la Katherine Mansfield i trobo el relat on hi ha la frase que m’ha deixat anar la dona aquest matí. Apareix en el conte titulat Felicitat, com un pensament de la protagonista, just quan no sap com exterioritzar la felicitat que sent sense que la prenguin per boja, o per borratxa. Si fos una nena correria, saltaria i es posaria a riure sorollosament i a ningú li semblaria estrany. Però aquest comportament no està ben vist en una persona adulta. Són així les convencions socials, i el meu fill, que no és precisament petit, se les salta. I és feliç.

El fill inesperat
stats