Al nen li agrada tirar-se de cap pels tobogans. Sap fer-ho assegut però li resulta molt més estimulant lliscar en posició Superman. Me'l miro i l'envejo. Com m'agradaria provar-ho a un trasto d'aquests de la meva talla! Sempre que puc m'ofereixo voluntària per demostrar que es pot baixar o pujar per tal lloc, que no passa res, que és divertit, que mira, cal posar aquí el peu, i la mà... Donaria el que fos, potser 5 o 10 euros, per passar una tarda a una piscina de boles mida adult, que a les de petits sempre xoques amb els sostres. Embogiria baixant per tobogans on cabés amb les cames estirades. Ho sé, puc anar a un parc aquàtic, podria gastar-me una pasta jugant a paintball amb amics i a sobre acabar amb un ull de vellut, però el que jo vull són parcs públics i gratuïts, oberts a pares, mares i adults sense fills, gent que volem jugar, que ens agrada anar al cinema, sopar amb amics i passejar, però també volem desfogar-nos jugant. Si som conscients de la importància del joc pels nens, per què el deixem tan de banda quan ens fem grans?
1 min
