Dilluns. Segona Pasqua. Estem els quatre a casa. Dinem. Anem per les postres. Ells xíndira, jo taronja. La nena em diu: -Mama, m'ajudes? És que aquest tros no m'agrada. Pots fer una mossegada petita? No vull dir-li La xíndria no m'agrada... M'ho penso. M'ho repenso. Faig una mossegada discreta. Mastego com si res. A l'altra banda de la taula sé el que està passant. No cal que ens mirem, sé que se li escapa el riure per sota el nas. - Què passa mama? - Res filla... Què bona que està!!! No ho puc evitar. Ric. Riem. - Què passa? Per què rieu? Ric mentre penso que ara no li puc dir És que no m'agrada la xindira però no t'ho volia dir però t'ho estic dient. Tan senzill com és dir la veritat: A mi també hi ha coses que no m'agraden, la xíndria, per exemple. Massa tard. No tinc temps de verbalitzar ni mig pensament. El nen s'acaba el seu tros: - Y'atà!!! - T'agrada la xíndria? - Muchoooooooo La nena riu. El nen riu. Tots riem. Només falta tirar-nos per terra per plagiar els finals de capítol de Peppa Pig.
1 min
