El vestit engalanat de fang

“Com poden els nostres nens entendre realment les complexitats d’estar vius si no se’ls permet participar en aquestes complexitats a l’aire lliure?” (Richard Louv)

Enmig d’un poblet perdut del Pirineu francès, s’escolta el brunzit d’un motor. El cotxe s’atura davant meu. Seran els meus nous veïns durant aquests dies. Els passatgers del vehicle són una parella i una nena. S’apropen per saludar i expliquen que han vingut a desconnectar però de seguida la conversa és interrompuda per la filla que, segons la seva mare, és molt nerviosa i no pot quedar-se quieta un moment. Comença a ploure, i els progenitors maleeixen el temps perquè els obliga a quedar-se a casa i malgrat que la nena sembla divertir-se amb les fines gotes que cauen, el pare li recorda que no es pot mullar perquè es constiparà. Ella accedeix a entrar a casa mentre la mare li prepara una pel·lícula a la tauleta nova. A la tarda, quan ha deixat de ploure, s’escolta un seguit d’imperatius: “no corris, no saltis al bassal, vés amb compte amb el fang, posa’t la jaqueta, no t’embrutis les botes, camina a poc a poc” i un llarg etcètera d’ordres parentals. Just després d’un plaent silenci, un crit fa trontollar la tranquil·litat efímera: la Laia té les mans i el vestidet engalanats de fang! La mare, ben empipada, l’aparta del gran perill i l’esbronca per la malifeta mentre li pregunta retòricament: no pots estar quieta!? I és en aquest moment que m’encantaria que la nena respongués de forma clara i contundent: “No, no puc estar quieta. Porto més de 3 hores al cotxe, m’heu portat a un bell poble ple de bassals i tinc ganes de trepitjar-los amb força. A més, quan plou els cargols surten i tinc ganes d’admirar com caminen lentament. Vull que juguem a fet i amagar sota la pluja i que després ens eixuguem recordant l’experiència. Desitjo mirar les muntanyes amb neu, que m’ensenyeu a diferenciar el cant de la merla i m’expliqueu per què el voltor planeja fent voltes; que imaginem formes d’animals als núvols i que fem figures al fang. Que caminem pel bosc buscant pedres amb forma de cor i olorem les flors. Que seiem a esmorzar els entrepans que hem preparat mentre l’herba se’ns clava i acabem semblant eriçons verds. Vull aprendre a diferir un roure d’un castanyer i que ens cansem de fer el ruc. Que ens aturem a escoltar el soroll del riu i saltem pels rierols. Vull que arribem tan cansats que ens haguem d’estirar al llit i em facis pessigolles per anar a la dutxa i m’encantaria que a la nit, amb una lot, descobríssim el cinturó d’Orió i la Óssa major mentre les meves parpelles van perdent força. I em faria molt feliç, que abans de dormir, m’expliqueu un conte ben bonic”. Però la nena, es deixa canviar el seu vestit engalanat de fang sense cap tipus de resistència. Amb les mans, ara ben netes, sosté el mòbil del pare que li ofereix un repertori de dibuixos. Torna a ploure i entren dins la casa. Diuen que han vingut a desconnectar.