La Rateta d'en Toni Albà

Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense.

Ovidi Montllor i Mengual

El passat divendres i dissabte va tenir lloc la tercera edició de la Fira Conte va! Va de contes a Vilanova i la Geltrú. Els que hi vam participar, vam poder gaudir de tallers, exposicions, animacions, espectacles infantils i una meravellosa marató de contes. La il·lusió dipositada dels meus nebots en aquesta fira, va ser l’excusa perfecta per a gaudir històries d’elefants, d’erugues, d’embolics còsmics i de caputxetes, entre molts d’altres. Quan el sol brasejava amb força va sortir a l’escenari Toni Albà narrant el conte de la Rateta que escombrava l’escaleta. La gran de les meves nebodes, la Sara, el va reconèixer: “aquest home surt a la tele disfressat”. Així que la seva adaptació del conte de la Rateta amb personatges de la nostra actualitat, la va copsar. Confosa, la Sara se sentia obligada a preguntar-me: què és Bankia?, qui és la Duquessa de Alba?, qui és aquest Rato?. Intentava respondre els seus dubtes, però en Toni no m’ho va posar gens fàcil, sobretot quan un dels personatges estrella era en Wert. Qui és en Wert? Ara sí que hem embolicat la troca, Toni Albà! Com t’explico, Sara, qui és en Wert? En Wert és com en Gargamel, un senyor que viu a una casa gris i agre i que es passa el dia rumiant com fer una gran poció màgica que l’ompli d’or i de molt poder. Un dia passejant pel bosc, rere unes branques, descobreix un poble de barrufets feliços i contents que barrufen la seva llengua, ballen la seva dansa i onegen la seva bandera. En Wert quan els veu s’enfada molt perquè no vol entendre la llengua que barrufen i vol aprofitar-se de la màgia d’aquest poble ensinistrant i dominant a tots els barrufets. - I que va passar? qui va guanyar al final? - Doncs, Sara, encara no sabem el que passa en aquesta història. Esperem que tots plegats, amb l’ajuda d’un Gran Barrufet compromès, aconseguim alliberar-nos d’en Wert. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos…el conte d’alguns (després de segles i segles), encara no s’ha fos. Deia Simón Rodríguez que hem d’ ensenyar als nens a preguntar. Així, quan demanin el per què d’allò que els manem fer, s’acostumin a obeir a la raó i no a l’autoritat com els limitats. També va dir que no hi ha cultura si no hi ha supervivència, i que davant les amenaces hegemòniques, cal resistència i protecció.Gràcies Toni Albà pel teu conte, per ensenyar als nens a preguntar.

Toni Albà