El secret dels contes infantils (i la “Teoria de la Ment”)

Quan els meus fills eren petits, un dels moments més esperat del dia era al vespre, abans d’anar a dormir, quan sèiem a explicar un conte. Segur que tots els que teniu o heu tingut fills petits coincidirem en què explicar contes és sempre una estona màgica: les cares d'interès, les rialles i expressions de sorpresa, els seus ulls lluents com espurnes que trasllueixen el seu foc intern, que els estimula a créixer físicament i mental, ... Generalment els hi explicava jo, a vegades la seva mare –la meva esposa–. Era un plaer per a tots. Alguns dels contes que els explicava eren dels “clàssics”, per entendre’ns, però la majoria simplement me’ls inventava. Alguns encara els recorden. Si us haig de ser sincer, quan anem a fora, especialment de càmping, fent travessa o a qualsevol racó de món, malgrat ser ja dos adolescents fets i drets, encara me’n demanen... I jo els hi explico. Què tenen els contes que atraguin tant? Què tenen els contes que atraguin tant? D’una banda, i això no cal dir-ho perquè resulta extremadament obvi, generen una proximitat i un sentiment de tendresa i unió entre qui l’explica i qui l’escolta –i vice versa– que enforteix la relació. A nivell cerebral, contribueixen a vincular el fet d’estar amb aquella persona a sensacions agradables, de plaer pacient, en el sentit de què no té presses. És una manera de “connectar” els dos cervells, d’empatitzar, sempre que el conte s’expliqui seguint el ritme que, de forma preconscient, ens demanin els fills. Però, més enllà d’això, en la ment infantil els contes són una font d’experiències inesgotable. És igual que el protagonista sigui un nen, una bruixa, un cargol, un bolet o un tren. El cervell humà, ja des de ben petits, té la capacitat d’humanitzar els animals i objectes, en el sentit d’atorgar-los atributs humans, com a part de la capacitat simbòlica que és exclusiva de la nostra espècie (per a un ximpanzé, per exemple, un bolet pot ser quelcom comestible, però mai tindrà atributs de ximpanzé; en canvi a les persones no ens costa gens imaginar un bolet parlant i rient). Malauradament, de la mateixa manera que poden atorgar atributs humans als objectes, també podem deshumanitzar les altres persones i tractar-les com a "no-humanes", com succeeix, per exemple, en els conflictes armats; altrament no podríem cometre les barbaritats que a vegades cometem, però aquest és un altra tema. La Teoria de la Ment: què pensen les altres persones? Tornem als contes. Deia que són una font inesgotable d’experiències, però molt especialment d’experiències socials relacionades als pensaments dels altres; és a dir, al fet de ser capaços d'interpretar que darrera les paraules i els gestos sovint s’amaguen moltes més coses que no es diuen. Forma part de l’anomenada “Teoria de la Ment”. La teoria de la Ment fa referència a la capacitat que tenim d’inferir l’estat mentals dels altres a partir d'unes poques dades significatives,de “llegir” més enllà dels signes evidents, de les paraules pronunciades. Quan el Llop li diu a la Caputxeta que agafin camins diferents com a part d’un joc, ¿realment vol jugar amb ella? Quan el pare d'en Hänsel i la Gretel els porta a passejar al bosc, ¿realment els porta a passejar? I quan els abandona, què hi ha dins el seu pensament? En la major part de contes, aquestes relacions entre estats mentals són més subtils, però igualment ben presents. També la intenció amb que expliquem el conte forma part del nostre estat mental, que els fills captaran, i nosaltres també captarem el seu quan ens demanin que els expliquem un conte, mentre ho estem fent i quan ens vagin fent preguntes perquè duri més (l’important, pels fills, no és tant la resposta que esperen obtenir sinó allargar el moment de plaer, interpretant la nostra ment en funció de la seva pregunta).

És aquesta l’experiència que tant captiva als infants en els contes, la vessant social, perquè la part que més fàcilment s'activa del cervell, en totes les edats, és sempre la del cervell social, la que ens permet socialitzar i viure en societat; i també treure’n un cert profit sense que s’aprofitin massa de nosaltres. La capacitat d’inferir l’estat mental d’una altra persona s’anomena intencionalitat. Si una persona és capaç d’imaginar quina deu ser la intenció d’una altra “llegint” més enllà de les seves paraules i accions evidents, es diu que manifesta un segon grau d’intencionalitat. És el que tenen els infants de 4 anys, una de les èpoques més esplèndides per explicar contes. El primer grau d’intencionalitat seria percebre quina és la seva pròpia intenció, i es desenvolupa a partir dels dos anys d’edat, però hi ha molta variabilitat. Els contes contribueixen a què els infants desenvolupin la "intencionalitat", de la mà dels pares, que en definitiva són el seu vincle més directe amb la societat(i també de la mà dels mestres en l'educació infantil, i per descomptat molt sovint dels avis). Els adults, però, podem arribar a tenir fins a un sisè grau d’intencionalitat. Aquest sisè grau es pot resumir en una frase model com la següent, on he enumerat els graus consecutius d’intencionalitat: «en Jordi creu [1] que la Rosa pensa [2] que en David vol [3] que la Maria suposi [4] que l’Arnau pretén [5] que en Gerard cregui [6] que ningú li vol prendre el seu gelat». No tothom l’assoleix, i els diferents graus es van consolidant progressivament a mesura que el cervell va establint connexions dins les seves “àrees socials”. I cal recordar que precisament moltes connexions del cervells’estableixen en interacció amb l’ambient, i els contes formen part de l’ambient dels infants. A nivell del desenvolupament neural i mental, aquest és el secret –o un dels principals secrets– dels contes. PS Per cert, què és millor, contes només explicats o amb il·lustracions? Inventats o llegits d’un llibre? Depèn de cadascú, el més important és que tant qui l'explica com qui l'escolta se sentir còmode, per transmetre i gaudir aquesta comoditat. Però, sobre tot, el que no s'ha de fer és llegir-los o explicar-los mecànicament, perquè sense la càrrega emotiva de les nostres paraules costa molt més inferir l’estat mental dels personatges! El proper post: L’esport físic alimenta el cervell