Sí: som pares i mares

Preparar aquesta entrada al blog ha estat especialment dur. La primera sessió del grup de dol Bressols després de l'emissió del Sense Batec va ser molt emotiva. Molt més trista. Molt més plorada. Molt més a flor de pell.

L'emissió ens va remoure fins al punt que fins avui no m'he vist amb cor d'actualitzar el blog.

Va ser una sessió de grup de dol a la que van venir mares i pares que feia temps que no venien. Mares i pares que, després de veure el programa, van sentir la necessitat de tornar-se a trobar amb les úniques persones que realment entenem el que senten. I van tornar a venir, i vam parlar, i vam plorar.

Una de les coses de les que ens vam fer conscients és que volem ser reconeguts com a mares i pares d'aquests nens, però som els primers que ho amaguem.

A la pregunta: "tens fills?", jo deia "no". Amb un somriure trist.

La mare de la Rita, a la darrera sessió de grup ens va fer adonar. Ens va explicar que, quan li pregunten quants fills té, ella contesta que en té 3. I que un dia va sentir que li preguntaven a un dels seus fills: "tens germans?" i el seu fill va contestar "sí. En tinc 3, la Rita és al cel".

La mare de la Rita ens va dir que el seu fill li havia donat una lliçó i que, a partir d'ara, ella faria com el seu fill. No volia seguir negant la Rita. No volia seguir amagant-la per estalviar-li un mal tràngol a la persona amb qui parla. És la mare cofoia de 4 fills.

I tots i totes vam estar d'acord. Perquè el germà de la Rita té raò. Som pares i mares de nens i nenes estels, nens i nenes llum, com en vulgueu dir.

Per això, pel dia del pare, el pare de'n Ponç va tenir un regal. Perquè jo sóc mare, i ell és pare.