Criatures 11/11/2018

Ja hem celebrat el tercer Dia del Record a Girona

Iolanda Sevillano
6 min

Ahir dissabte vam celebrar el tercer Dia del Record a Girona. Els germans i germanes dels nostres nadons van fer un cor amb les pedres que vam pintar. I després, vam fer volar dos fanalets amb tots els noms d'aquests petits i petites escrits. I van volar alt, ben alt, amb els nostres millors desitjos.

Tot seguit podeu llegir l'escrit amb el que vaig tenir el gran honor d'obrir l'acte després de la lectura del manifest.

Dia del Record
Dia del Record

Hola, benvinguts al tercer Dia del Record de Girona. Vull començar donant les gràcies a les responsables del grup de suport al dol Bressols que han confiat en mi per obrir aquest acte.

Crec que no m'equivoco massa si dic que tots els que estem aquí tenim un sentiment dividit. D'una banda ens sentim reconfortats d'estar aquesta tarda junts. Totes les mares i tots els pares que formem part de Bressols hem trobat en aquest grup un punt de recolzament molt important. Aquí parlem, plorem, riem, ens escoltem i, el més important, ens entenem.

De l'altra banda, segur que hi ha un instant en que pensem: "jo no hauria de ser aquí". A mi encara em passa. Aquest dimecres passat hauria entrat en la setmana 37 del meu embaràs. Me’n vaig adonar perquè em vaig trobar, aquest dijous, una amiga meva que està a la seva setmana 37. Anàvem alhora. Ens vam abraçar i vam plorar les dues de tristor pel que li va passar al meu fill i per l’alegria que els seus bessons han tirat endavant.

Per tant, a partir del dimecres la setmana se m’ha fet més difícil, perquè havia perdut el compte de les setmanes i, de cop, el número em va saltar a la cara.

Per sort, fa uns 15 dies el cap em va fer un clic i vaig canviar, suposo que vaig fer un pas més en el procés de dol. Tots els que esteu aquí ho enteneu perquè hi heu passat. Així que fer-me conscient de com hauria d’haver estat m’ha fet menys mal del que m’esperava.

Quan ens van dir que el cor del nostre fill s’havia aturat, em vaig quedar en xoc. Em vaig amagar en un racó del meu interior, i vaig deixar de sentir el que la gent parlava. No sentia res, ni paraules, ni carícies ni res. Em vaig envoltar de silenci. M’he adonat fa relativament pocs dies que, quan vaig ingressar aquell dilluns al Trueta, ho vaig fer portant una cuirassa. No em creia el que estava passant. Crec que vaig seguir pensant que el que estava passant era un malson fins que dijous, de matinada, em van portar el meu fill i el vaig poder agafar en braços. Aquell és el moment més feliç que recordo dels 4 dies ingressada a l’hospital. Quan vam estar els 3 junts per primer cop.

Al tornar a casa em vaig amagar del món. Ho hem parlat al grup, ens ha passat a vàries de les mares: ens tanquem a casa i ens aïllem. La tristor em va immobilitzar, el terror i la por a tot van poder amb mi. Després va arribar la ràbia. El cabreig monumental. Em vaig emprenyar amb tothom: amb mi per començar, perquè pensava que potser hauria d’haver fet alguna cosa diferent. Però la veritat és que estava furiosa amb tot el món mundial per la injustícia que m’havia tocat viure. Perquè no hi ha dret.

En el meu cas, l’etapa de tristor va ser molt més llarga que l’etapa de la fúria. Vaig tenir la sort de poder comptar amb una metge de capçalera que m’ha guiat molt bé en el meu procés de dol, i la ràbia va sortir quan va tenir ganes de sortir.

Ara estic en un punt que és nou i se’m fa raro: començo a poder respirar bé. He après a viure amb la tristor. I com que la tristesa i jo hem après a conviure, ella va i ve al seu aire. Ara em deixa respirar, em deixa caminar, em deixa riure sense sentir culpabilitat, em deixa gaudir de les coses que m’envolten. La tristesa i jo hem entès que puc tornar a sopar amb unes amigues sense que això signifiqui estimar menys al meu fill. He après que puc tornar a ser activa als grups de whatsapp com era abans. He començat a cuidar-me un altre cop. Dilluns torno a treballar. Amb tot, cada dia hi ha un moment en que la tristesa em ve a visitar.

Tot i això, encara sóc incapaç d’entrar a un botiga plena de gent. Encara camino pel carrer sense mirar gaire a la gent. El més dur és trobar-te amb algú per primera vegada després del que ha passat.

No estem educats ni preparats per una situació com aquesta. Nosaltres, les mares i pares, no sabem com fer-ho. No sabem com gestionar un dolor tan brutal i anem aprenent cada dia com llevar-nos del llit, com tornar a la feina, com tornar-nos a vestir, com tornar a tenir ganes de viure. Estem aprenent a viure una etapa que no és com l’havíem imaginat, perquè tots havíem fet plans i havíem imaginat com seria la vida des del moment en què ens vam quedar embarassats. Així que és cert que no ho posem fàcil al nostre entorn. Callem, ens tornem esquerps, apagats i bordes, però “es lo que hay”. No ens han educat per saber reaccionar.

També és molt difícil per les famílies i amistats. Tampoc estan preparats per saber com actuar. Els avis i tiets d’aquests nens i nenes, que són adults, no saben què fer. S’aparten, donen consells i diuen paraules sense mala fe, però que no ajuden. Jo al principi m’emprenyava, però he acabat entenent que tampoc els ho posem fàcil: ens tanquem en banda i esperem que per art de màgia ens entenguin i ens facin costat. Però que tampoc s’apropin massa, perquè tot ens fa nosa. No és fàcil per a nosaltres i tampoc per a ells. Potser és més fàcil per als germans i germanes d’aquests nens i nenes que no han arribat: els nens són més purs i no tenen inhibicions ni vergonya, i els costa menys expressar els seus sentiments.

Família i amics: no necessitem discursos ni consells. El millor, en la meva opinió, és fer costat. Personalment, agraeixo mil vegades més una abraçada que mil paraules buides. He agraït més un “ànims” en persona, per whatsapp o per xarxes socials que no un “has de tirar endavant”. No cal que ens recordeu que hem de tirar endavant, perquè ja ho sabem. Família i amics: només necessitem carinyu, amor, saber que esteu al nostre costat. I ja veureu com sortim de la foscor.

Vull acabar donant les gràcies al personal del Trueta el seu tracte, especialment a una llevadora, la Neus, que va estar al meu costat de manera incansable. Vull donar les gràcies a la meva família, que ho ha fet el millor que han sabut, perquè per a ells també ha estat molt dur. Vull donar les gràcies per tot l’amor que m’ha donat la meva neboda de 6 anys perquè, sense ella saber-ho, m’ha ajudat a tornar a la vida. Vull donar les gràcies a les meves amigues i amics que han estat al meu costat quan jo estava receptiva i quan no ho estava. Vull donar les gràcies a les meves dues millors amigues, que van venir a veure’m al Trueta i que van plorar amb mi. Vull donar les gràcies també a la gent que m’ha abandonat, perquè m’han fet més forta. Vull donar les gràcies a la Natàlia, que em va venir a veure cada dia al Trueta i em va ensenyar el camí del dol. Vull donar les gràcies a tots els pares i mares del grup de dol Bressols per crear aquesta bombolla de carinyu. Vull donar les gràcies al meu home per la seva fortalesa i amor. I, per acabar, vull donar les gràcies al meu fill per haver-me permès ser la seva mare i haver portat tant d’amor a casa nostra.

Dia del Record
Dia del Record
Dia del Record
stats