Criatures en silenci

Criatures en silenci
Iolanda Sevillano

Després de la mort perinatal i gestacional, la vida continua

El fil invisible

Tot i que al principi sembla impossible, és així. Passats uns mesos després de patir una pèrdua gestacional i perinatal, la vida segueix com si res.

Nosaltres, que vam patir un dels majors sotracs de la nostra vida, ens vam quedar paralitzats. Mentre, el món seguia rodant al nostre voltant, com si el nostre drama no hagués impactat en absolut.

Aquesta experiència, que ningú hauriem volgut viure, ens fa desenvolupar una empatia diferent. Molt més forta, molt més adulta, molt més comprensiva. 

El grup de dol és un ent viu. Per desgràcia va creixent, la família va augmentant. Però cada membre que el formem també anem canviant, creixent. Vivint, al cap i a la fi.

En una sessió de grup coincidim en l'espai i en el temps parelles que acaben de perdre el seu fill i comencen el dur camí en estat de shock. Parelles que comencen a apartar el dolor per sentir ràbia: una ràbia furiosa i un cabreig monumental. Parelles que ja estan en l'etapa de recordar amb amor, amb immens amor, el fill o filla perdut. Parelles que amb moltíssima por estan esperant el següent fill. Parelles que després de l'alegria tímida de saber que esperen un altre fill, el tornen a perdre i tornen a començar la dura escalada.

És en aquestes trobades quan l'empatia que hem desenvolupat fa aparició. Quan, estiguem en el punt que estiguem en el nostre camí, som capaços d'alegrar-nos pels nadons que estan en camí. Quan ens consolem com només sabem fer els qui hem passat després d'una nova pèrdua.

El fil invisible que ens uneix és fort i mai es trencarà. El fil invisible que ens uneix està teixit amb dolor, llàgrimes, riures, apretades de mà quan ens falten paraules, atxutxons amb tot el cos, mirades més elocuents que mil paraules. El fil invisible fa la vida molt millor