En el món de l’empresa es va estenent una constatació: quan el treballador, l’empleat, sigui de l’estament que sigui, coneix més i millor el projecte i les finalitats de la seva empresa més possibilitats hi ha que s’hi identifiqui i, llavors, que se senti part d’un projecte col·lectiu que atorga sentit a l’esforç del seu treball concret. Els beneficis d’aquesta consciència repercuteixen tant en la pròpia empresa com en l’empleat en la forma de viure la seva tasca laboral. En el món de l’educació, sobretot a la secundària però cada vegada més ja a primària, el mestre o professor no sap ben bé què s’espera d’ell. Quina és la part precisa de la seva responsabilitat davant d’un grup de nois i noies. Quan el mestre ho era d’un sol grup d’alumnes, les famílies i la pròpia societat sabien perfectament què se li demanava a aquest mestre en relació a un determinat grup de nens i nenes. En el moment que un grup d’alumnes té diferents mestres a la setmana i al dia, quin és el que es fa principal responsable de l’ensenyament i aprenentatge d’aquest grup? El professor tutor quan potser resulta que aquest roman menys hores a la classe d’aquests alumnes que molts altres dels seus col·legues que no ostenten la funció de tutor? La figura del mestre o professor com a principal referent d’un conjunt de nois i noies s’hauria de recuperar amb força. Potser aquesta referència podria estar compartida amb algun altre professor que fes de cotutor del grup. Però la dispersió i dissolució del professor com a referent d’un grup de nois i noies, pensem, és a la base de les grans dificultats que tenen els nostres professionals de l’ensenyament per fer la seva feina davant d’un alumnat interessat, responsable, esforçat, solidari amb els companys, etc. La vivència de ser un grup –un grup singular d’alumnes i professor– que aprenen però també que ensenyen junts; que creixen i maduren junts; que expressen els seus sentiments i emocions junts; que assoleixen èxits i fracassos junts, etc. té una força extraordinària per assolir amb èxit les fites educatives. Quan diem “junts” ens referim al conjunt que formen els noies i noies i el professor referent del grup –un o dos professors, no pas quinze o setze–. Aquest professor referent hauria d’esdevenir el principal coresponsable de la tasca educativa conjunta d’aquest grup classe durant almenys un curs i en la majoria d’hores escolars setmanals. Hem de revisar aquesta necessitat de comptar amb tants especialistes en les etapes de l’educació bàsica que, com a conseqüència, ha comportat la pèrdua del professor referent davant els alumnes, les famílies i la societat. Pensem-hi i valorem quines reformes necessitaríem en la formació dels mestres i professors, en el disseny del currículum, en l’organització i distribució dels temps i espais escolars, etc. per a fer viable una proposta de recuperació del mestre, o professor, com a referent d’un determinat grup de nois i noies en l’aventura d’aprendre i conviure junts. Llavors els professors sabrien exactament què s’espera d’ells: no només ensenyar una matèria a molts alumnes sinó ajudar a créixer, aprendre, madurar i conviure a uns quants ben determinats. I els alumnes podrien tornar a experimentar la vivència de tenir el “meu/nostre mestre”, el “meu/nostre professor”.
3 min
