Com podríem garantir que els mestres d’una escola, que els professors d’un institut, romanguessin en el centre perquè ho desitgen, perquè se senten identificats amb un projecte educatiu col·lectiu i perquè es troben a gust amb els alumnes i els companys de feina? Sona a plena utopia i tanmateix aquesta circumstància pot ser una de les claus de volta fonamentals per a assolir la qualitat educativa. Perquè, mirem-ho des de l’altra banda. Quan hom no es troba bé amb l’equip del centre, quan es tanca a la seva aula, o amb els seus alumnes, i gairebé no participa en les decisions col·lectives, o es comunica el mínim possible amb la majoria dels seus col·legues, és senyal que quelcom fonamental falla. I encara pitjor, quan són els alumnes els que ens fan sentir malament, allò que ens pertorba els vespres de diumenge, o cada dia a l’hora de llevar-nos al pensar que avui també ens trobarem davant aquell grup de nens o adolescents amb els qual no hi acabem de connectar, llavors romandre resignats a un centre pot significar el principi de la desvinculació emocional vers la professió docent. A voltes és un sol individu, o uns pocs, aquells que ens fan malviure a la feina, ja siguin alumnes, un professor determinat, la direcció, la majoria del claustre, etc. Llavors desitjaríem que fossin ells els que marxessin i ens deixessin tranquils, que ens permetessin il·lusionar-nos per la feina, recuperar l’entusiasme per a poder canviar les coses a millor. Però ben sovint succeeix que aquells individus no marxen mai, o bé costa que ho facin, i nosaltres a poc a poc anem perdent la il·lusió, l’entusiasme i l’empenta per a la innovació i el risc. Ens acomodem, ens autolimitem, ens anem encarcarant gradualment, a vegades entre queixes i retrets i, finalment, des del silenci o la resignació. Però per què no marxem nosaltres? Per què no canviem de vaixell i desitgem albirar noves rutes, esperances i nous ports d’arribada? Alguns no poden perquè al ser interins no poden marxar i altres ja funcionaris, tot esperant les condicions idònies per demanar trasllat, es debaten entre continuar amb la rutina a canvi d’alguna comoditat (distància al domicili, context conegut millor que un altre per conèixer, etc.) o optar pel risc de marxar envers un rumb desconegut i potser molt allunyat de les compensacions a les què l’actual situació ens té acostumats, o acomodats. Quan prioritzarem la qualitat de vida i, per tant, la feina que il·lusiona per sobre de la resignació de la comoditat? Quan establirem un sistema d’assignació de centre en funció del projecte educatiu que compartim, amb l’equip humà que ens fa sentir bé, per sobre de la plaça fixa funcionarial guanyada només per l’acumulació dels punts d’antiguitat? Aquest sistema garanteix que els nois i noies tinguin davant professors il·lusionats i implicats en un projecte pedagògic bastit precisament pensant en aquests alumnes, al seu servei? Em sembla que ara, sovint, es troben al davant alguns professionals desganats, resignats, desconnectats de la resta i del projecte, envellits en l’esperit... Hauríem de canviar el sistema de provisió de places als centres i vincular-les a la identificació de projectes i equips concrets per fidelitzar complicitats i per guanyar implicació i entusiasme docent, condició indispensable per a un bon projecte educatiu en tots els seus aspectes.
2 min
