Ara portàtils per a cada nen, ara per al centre; ara sisena hora, ara la traiem perquè no fa falta; ara suprimim la setmana intensiva, ara la tornem a permetre; ara proposem setmana blanca, ara cinc dies com es vulgui; ara mestres especialistes per a les oposicions, ara generalistes; ara traiem els exàmens de setembre, ara els recuperem... L’escola ja sembla la universitat. Canviar per a tornar a recanviar. I després tornar a recuperar el canvi –o el recanvi– d’abans d’ahir. Sempre amb constants modificacions, però tot continua si fa no fa igual que sempre. Per què les institucions educatives i llur administracions són tan fluctuants i conservadores alhora? Per què han de generar una inestabilitat constant? Per què no es poden afrontar els canvis després dels estudis pertinents que els justifiquin, amb dades, amb arguments rigorosos, amb resultats constatables i no des de la cultura de la urgència i la immediatesa? Quants canvis proposem a l’escola i com n’és de conservadora! Tanmateix hi ha forces excepcions, és cert. Equips i projectes que malden per surar en un oceà d’immobilisme. Innovacions i alternatives que mantenen l’esperança d’un moviment de fons que algun dia esdevindrà el suficientment fort per a desemmascarar totes les excuses que permeten no moure’s, fer la viu viu i no encarar el canvi de paradigma pedagògic que necessitem amb urgència. Dotem d’autonomia als centres i fem que prenguin les seves decisions des de la lògica i l’argumentari d’un projecte col·lectiu, singular, contextualitzat, innovador i de qualitat. Donem confiança i avaluem després els resultats. I des de la transparència d’aquests resultats estabilitzem el sistema per a poder consolidar projectes i, alhora, fer aflorar les experiències de referència per a la resta del sistema. Serem capaços de fer-ho o continuarem sotmesos al mareig dels constants canvis que res de substancial modifiquen?
2 min
