Sona el despertador i ens llevem com autòmats. Avui toca fer un pic amb ell. Un de ben emblemàtic: el Puigmal. Fa dies que tenim aquest petit repte entre cella i cella. Hem anat retardant el moment però la finestra de bon temps se’ns acaba. És ara o ara.
Fa cara d’adormit. Es pren la llet a cullerades, lentament, molt més a poc a poc que de costum. Tot ell desprèn aquella bellesa despreocupada i efímera que ens regala l’estiu. Pell morena i cabells enrossits. Ens observa curiós mentre correm d’una banda a l’altra del menjador acabant de preparar les motxilles amb el material i les provisions. El mig ajudem a vestir-se i sense entretenir-nos gaire agafem el cotxe en direcció al nostre objectiu. Durant el trajecte li expliquem què anem a fer i li intentem ensenyar algunes fotografies d’excursions passades. Ell roman inexpressiu, aparentment apàtic. Prefereix continuar mirant per la finestra que fer-nos cas.
Iniciem l’ascens prop de l’antiga estació d’esquí, ara tancada i abandonada, a uns 2.100 metres d’alçada. Des d’on estem, el cim encara no és visible, ni ho serà fins que no estiguem ben a prop d’assolir-lo. Ens fem una foto i comencem a caminar. Fa fresca, gairebé fred. Cal aprofitar que el sol encara s’amaga darrere la carena per fer una bona esgarrapada al nostre recorregut. Ell va l’últim, tancant l’expedició, i ben aviat desplega tots els seus recursos comunicatius per mirar d’alentir la marxa.
―Pipi, pipi ― repeteix aturant-se.
―Aigua, aigua ―insisteix tot seguit.
Li fem cas, tot i que sabem que només són excuses. Beu i buida la bufeta en una imatge que m’evoca la petita escultura belga de Le Manneken Pis. No tinc clar si em fa res que algú el vegi. Estem al mig d’una tartera i no hi ha cap matoll on amagar-se. Per ell, el pudor no existeix. Reprenem la marxa amb la promesa d’aturar-nos i menjar alguna cosa en arribar a la carena, que ja comença a il·luminar-se davant nostre.
De sobte, noto que algú m’avança per la dreta i em fa trontollar amb l’embranzida. És ell corrent cap amunt com un esperitat, amb la força i la potència d’un senglar espantat. Em giro cap a la vall i identifico el motiu. Un pastor alemany, preciós i molt tranquil, que acompanya els seus amos en l’ascens. És ben clar que els gossos li fan por i absolutament evident que li sobra físic per al repte que ens hem plantejat. Ens apartem del sender per deixar-los passar i ell, des de ben lluny, els diu adeu amb la il·lusió de qui veu marxar l’enemic.
A la carena hi fa vent. Ens abriguem i mengem quatre fruits secs arrecerats darrere unes roques. Ell mira commogut a banda i banda, tapant-se fort les orelles. Reprenem la marxa a bon ritme. Corrent suau. Els seus xisclets d’alegria se’ns encomanen i ens atrevim a camuflar els nostres entre el vent. Una última pujada i ja gairebé tindrem la creu amb l’olla i la campana de ferro forjat al nostre abast, alçant-se majestuosa davant nostre. Hi arribem. Ell s’adona que aquell és el lloc i accelera el pas. Corre i salta fins a la base de la creu, envaint la fotografia d’alpinistes desconeguts. El fem baixar i esperem el nostre torn. Ara sí. Ens hi enfilem tota la família i demanem que ens immortalitzin aixecant els braços enlaire.
―Hem fet el cim! ―cridem tots menys ell.
Sorprès per la nostra emoció i feliç de veure’ns tan contents, s’afegeix a la festa movent amunt i avall les mans. Tot d’una, sense donar-nos gaire temps per assaborir la gesta, canvia el seu posat de felicitat per un de més seriós i mostrant un cert neguit corporal comença a repetir:
―Cotxe, cotxe.
Fer el cim del Puigmal era el nostre repte. Baixar-lo serà el seu.
