Parquets, pijames i cabòries

Surt del lavabo amb la tovallola damunt del cap, com un fantasma sense ulls. Els peus nus i xops deixen petjades humides al parquet. El veig de reüll des de la cuina i li dic que s’eixugui bé, sabent que no ho farà. Cada vespre la mateixa escena, el mateix prec i aquesta sensació de disc ratllat. Em planto al passadís i el veig fent salts davant la seva habitació. Ara du la tovallola entortolligada al coll. Riu imaginant ves a saber què. De sobte, es gira i em diu:

― Pigia, pigia.

― Sí, esclar, posa’t el pijama, però abans asseca’t els peus ―li demano suplicant.

No fa ni l’intent. Gairebé soc conscient que aquesta és una batalla perduda. De tota manera ja els deu tenir secs... El terra de fusta presenta una ondulació sospitosa just davant de la porta del bany, que s’enfonsa quan la trepitges, però que ràpidament recupera el volum un cop s’acaba la pressió, com un d’aquests llits elàstics que tant agraden al meu fill. El parquet ha estat la víctima principal de les seves sortides furtives de la dutxa els darrers anys. Fa mesos que penso que he de trucar el fuster perquè vingui a fer-hi un cop d’ull. Si no ho he fet abans és perquè esperava que per fi entengués que cal sortir sec del lavabo, però crec que en algun moment d’aquesta història el seu pare i jo vam prioritzar que es posés el pijama tot sol i, amb tants fronts oberts, vam acabar cedint en aquest punt de la, no sé si dir-ne, negociació. Potser ja seria hora de reprendre-la. L’hàbit de posar-se el pijama sembla consolidat (en el seu cas mai és ben bé així). Ell creix i la superfície corporal mullada cada cop és més gran. L’escampada d’aigua que li regalima cos avall comença a fer estralls, ara també al sòcol, que últimament es desprèn de la paret i cau com una fulla caduca.

Mentre hi rumio m’adono que totes aquestes cabòries no s’assemblen, ni de lluny, a les dels pares amb fills adolescents com el nostre, i em pregunto si serà sempre així. Em responc a mi mateixa que sí, que les diferències pel que fa als nostres neguits encara seran més grans, però alhora estic convençuda de coincidir en l’únic desig de qualsevol pare per als seus fills; el més important de tots: que siguin feliços. 

Aquesta reflexió, tot i ser evident, em reconforta i fa que per uns instants m’engresqui amb la feina de parar taula. Quan ja ho tinc tot a punt noto que algú entra a la cuina. És ell, descalç com sempre. Me’l miro i somric resignada. S’asseu amb posat orgullós a la cadira. Ja no va despullat i se’n vanta. Du el pijama posat al revés, un detall sense importància per a ell. Potser que encara m’esperi un temps a trucar el fuster...