Sortim de casa de pressa de pressa. És un dir, perquè quan jo en tinc, tu mai no en tens. L’esmorzar, l’abric, la motxilla. Tot perfectament agafat, cordat i posat. Impecablement abillats per començar el dia fent un petit recorregut en cotxe fins a l’escola. Et dic que cridis l’ascensor i tu pitges el botó amb precisió, tot i que amb una certa fluixera de dit, temorós que la teva acció desencadeni algun daltabaix no previst, talment com si haguessis d’activar un atac nuclear amb resultats imprevisibles per a la humanitat i catastròfics per al planeta .
L’ascensor arriba i m’obres la porta voluntariós. Et noto inquiet, amb ganes que hi entri, mostrant-me una mitja rialla entremaliada. Llavors, sense encomanar-te a ningú, deixes anar la porta i arrenques a córrer escales avall, deixant-me tancada dins l’ascensor, amb l’ai al cor i una por continguda que comença a envair-me lentament. El neguit s’accelera i se’m menja per dins mentre baixo fins al pàrquing. Sort que no vivim en un àtic. Sense opcions de fer gaire res, intento clissar alguna cosa entre planta i planta a través de la finestra prima i allargada de la porta. Ni rastre de tu a les escales. Aviat seré a lloc, repeteixo internament a mode de mantra, alhora que em convenço que m’esperaràs davant del cotxe, que la portera no t’haurà deixat sortir al carrer tot sol. Però, i si la guardiana no hi és?
Els fantasmes de les fugides que vas protagonitzar quan eres petit retornen vivíssims a la meva ment i transformen l’ai al cor en un mal més profund, que se m’irradia cap a l’estómac. Finalment l’ascensor s’atura. Ràpidament empenyo la porta cap enfora, amb tanta energia que fa que torni rebotada cap a mi amb una força desfermada. El clatellot és imponent, però gairebé ni el noto. Corro entre els cotxes cap al cotxe, el nostre. No et veig. La por es desboca. Deu anys després ha tornat a succeir. Has fugit. Res no canvia.
― Mama?
Em giro i et veig balancejant-te al costat d’una columna, aparentment aliè al meu neguit, esperant que tregui el cotxe per pujar-hi. Res no canvia? Tot canvia. Tu canvies. Esclar que canvies. Només la por es manté. La meva por, que massa sovint m’ennuvola el pensament i em paralitza. Com detesto la por. Aquesta por roïna que m’ha robat l’opció de pensar que gaudeixes del repte d’arribar al pàrquing abans que jo, aquesta por miserable que ha anul·lat la satisfacció que hauria sentit en veure que ho aconseguies, aquesta maleïda por que ha capgirat els fets i t’ha robat, també a tu, la possibilitat de veure’m feliç amb el teu triomf. Què diferent hauria estat l’experiència si no m’hagués envaït la por. I quin mal em fa el nyanyo que m’he fet amb la porta.
Engego el cotxe i faig marxa enrere perquè puguis pujar. Entres, t’asseus i et cordes amb destresa el cinturó, mentre jo aprofito per observar-te a través del retrovisor. Dins el cotxe sento que estem segurs. La por s’esvaeix. Aixeques el cap i els nostres ulls es troben al mirall. Noto que ets plenament conscient que m’has fet passar una mala estona, que la teva juguesca no m’ha agradat. Et somric i crec endevinar què penses. Si poguessis, si en fossis capaç, em diries: mare, no tinguis por.
