El Roger Feliu (10 anys), quan esmorza i quan sopa, diu: "No vull anar a l'escola". Els pares li pregunten: Per què? I ell respon: "Perquè hi he de fer molta feina". Aquesta conversa es repeteix alguns dies de la setmana. "No tots", diu el Roger mentre té a les mans llibres de la saga Geronimo Stilton. "Vaig pel volum setè, i m'apassionen". És un alumne brillant, perquè les seves notes estan farcides d'excel·lents i notables. És molt responsable amb els deures. "Seria incapaç de presentar-me a classe sense haver-los fet", diu. I això que té extraescolars moltes tardes, anglès i futbol. "Els dimarts són els dies que més deures tinc, i tan bon punt arribo de l'extraescolar d'anglès, em poso a fer-los fins que els acabo".
A l'escola, el Roger s'autoexigeix fer-ho tot molt bé, comportar-se perfectament i sempre complir el que demanen els professors. La mare, la Mimi Sánchez, afegeix: "Si s'ha de portar malament, ho farà a casa; a l'escola no, perquè no és la seva manera de ser". I potser per això no vol anar a l'escola, perquè a casa no s'ha de contenir. De fet, la mare reconeix que "jo veig que ell ho viu com un estrès anar a l'escola, perquè sap que és una feina que s'ha de fer ben feta". A casa, quan juga, quan cuina, quan llegeix (o més ben dit, quan devora llibres perquè llegeix apassionadament), quan està amb els pares, quan mira la tele, no sent cap tipus de pressió.
Són minoria
Tot i aquest cas del Roger i alguns altres que segur que molts de vosaltres coneixeu, Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill (www.fbofill.cat), opina que a una immensa majoria de criatures i adolescents sí que els agrada anar a l'escola. "Fins i tot als alumnes conflictius els agrada anar-hi, i per això el seu gran disgust és que els n'expulsin". En aquest cas, caldria preguntar: i per què els agrada anar a l'escola? "Perquè les criatures estan preparades per ser curioses; el seu cervell està dissenyat per aprendre, i l'escola és un dels llocs on reben aquests coneixements que anhelen", continua explicant. A més, hi ha un altre factor, la interacció social amb altres companys de la seva mateix edat, "i aquesta circumstància també els aporta riquesa", assegura.
Dit això, Ismael Palacín afegeix que "és cert que tenim una escola que segueix uns estàndards i, d'altra banda, uns alumnes que són molt diversos". Just per això podria ser que hi hagués un antagonisme entre la proposta escolar i les formes de ser i d'aprendre de les criatures. De fet, l'escriptor George Bernard Shaw va fer popular una frase, que potser es podria aplicar a alguna criatura: "Des de molt petit vaig interrompre la meva educació per anar a l'escola". Una frase que convida a la reflexió.
Oferir-los reptes
D'altra banda, el director de la Fundació Bofill subratlla que l'escola tampoc no ha de divertir els alumnes. L'aprenentatge no ha de ser divertit sinó reptador, perquè està comprovat que els infants i els adolescents (i també els adults, de fet) funcionen basant-se en reptes. Fins i tot els conceptes més complexos s'assoleixen amb un bon repte. Així doncs, si hi ha antagonisme entre l'escola i alguns alumnes, que no hi volen anar, no és per l'autoritat que no vulguin acceptar, ni per la diversió que no hi troben, ni pels exercicis rutinaris que hi segueixen, sinó perquè se'ls han de donar reptes, expectatives del que aconseguiran. "I que no s'entengui que l'expectativa serà aprovar; no se'ls ha d'enfocar el punt de vista instrumental del repte", diu Palacín.
Altres motius que podrien fer desencaixar escola i alumne són les crisis d'etapa. El pas d'infantil a primària, o de primària a secundària, que són "crisis de creixement". I encara un altre podria ser "el fet que no es treballa el fracàs", opina Ismael Palacín. A l'escola, hi ha una diferència absoluta entre aprovar i suspendre, quan "els fracassos s'han de veure com a oportunitats, tal com ha marcat sempre la tradició nord-americana". I aquesta cultura, aquí no l'acabem d'assumir. S'aprèn amb assaig-error, i per això s'ha d'ensenyar a saber transitar pel fracàs.
L'arrel del problema
Per la seva banda, el professor Jaume Cela també sosté la idea que a les criatures els agrada anar a l'escola perquè hi aprenen i perquè hi fan amics. Ara bé, a l'hora d'assajar motius que n'assegurin el contrari, n'enumera alguns : "Pot passar que a vegades tinguin problemes per aprendre i que si el mestre o la família no saben com ajudar-los visquin malament l'estona de classe; a vegades, poden ser els seus companys o companyes qui els facin viure situacions que no saben com afrontar. L'infern són els altres, que diu Sartre. Potser els mestres els avorrim amb la nostra xerrameca, quan no els deixem espai perquè parlin, comparteixin...; pot ser que tinguin problemes a casa i que l'escola sigui l'espai on es fa visible el conflicte". I encara més, continua Jaume Cela: " Sovint és un problema de distància, de saber on ens hem de situar perquè el nen se senti acollit, alhora que té el seu espai per manifestar la seva manera de ser i de fer. Val a dir, també, que hi ha criatures que mai no són protagonistes de res o que mai no són acaronats pels seus mestres i tenen la sensació que no interessen".
A l'editorial Graó, el neurocientífic Daniel T. Willingham ha publicat el llibre Per què als nens no els agrada anar a l'escola?, en què explica com funciona la ment de les criatures i les seves conseqüències a l'aula. I hi explica que un dels motius que podria fer que la criatura i l'adolescent no volgués anar a l'escola és la dificultat que els representa la tasca escolar. "Els éssers humans són curiosos per naturalesa, però no estan ben dotats per a la reflexió: si no es donen les condicions cognitives adequades, evitem de reflexionar". Així que, segons Willingham, la tasca de raonar no és la que millor fa el cervell, sinó que excel·leix més en la capacitat de veure i de moviment.
Per això, el neurocientífic fa algunes recomanacions als mestres i professors. Per exemple, que valorin el moment adequat per motivar els alumnes. "L'objectiu ha de ser estimular l'intel·lecte, provocar la seva curiositat. És una tècnica útil, però paga la pena tenir en compte si les estratègies es poden utilitzar al començament d'una classe o també una vegada que els conceptes bàsics s'hagin après".
I sobre aquesta teoria, hi posa un exemple. "Una estratègia seria fer un experiment un cop els estudiants saben que l'aire calent s'expandeix i l'aire fred es contrau formant un buit". Quan en saben la teoria, se'ls pot fer l'exemple: posar un paper cremant en una ampolla de llet i a continuació posar un ou bullit sobre l'ampolla. Quan el paper es crema, l'ou cau a l'ampolla.
També els suggereix que acceptin que els alumnes tenen ritmes d'aprenentatge diferents. "No admeto que hi ha alumnes no tan intel·ligents que hagin d'anar a aules de menys nivell". Tan sols són estudiants que tenen una preparació diferent, diferents nivells de suport a casa i altres capacitats i ritmes d'aprenentatge.
El tercer consell seria canviar el ritme. "És inevitable que perdin l'atenció de la classe, i passarà sobretot quan se sentin confusos, perquè és quan desconnecten mentalment". Per tant, un canvi de ritme pot reprendre la concentració.
I, finalment, mantenir un diari. "L'experiència a l'aula és la millor guia: es repeteix el que funciona, es descarta el que no. Però no espereu recordar com de bé va anar una classe al cap d'un any. Per això la idoneïtat del diari, "encara que sigui un apunt ràpid", conclou el neurocientífic.
