Adolescència 16/03/2019

L’últim esglaó és el cap

L’educació dels joves que s’estan a La Masia és una prioritat per al Barça. Núria Picas els va visitar recentment per explicar-los el valor de l’esforç

i
Martí Molina
3 min
L’últim esglaó 
 és el cap

Quan parlem de La Masia del Barça ens ve al cap una escola de futbol. Però la residència de Sant Joan Despí és molt més que un lloc on s’hi va a aprendre esport d’alt nivell, sigui futbol o qualsevol de les disciplines on competeix el club. És un centre per a l’educació, en el sentit més ampli de la paraula, on la formació de les persones és un dels punts clau i en què més es posa l’accent.

Els dirigents del club no es cansen de repetir als joves que no tots arribaran a ser esportistes professionals. I d’aquests, encara seran menys els que triomfaran al Barça. Per això el llegat ha d’anar “més enllà de l’esport”. Ha de ser “una educació que serveixi per a la vida”, apunta Juanjo Luque, el director de la residència. “Que siguin bons competidors i també grans cooperadors en el dia a dia”. O sigui, formar persones a través de l’esport.

No és fàcil captar l’atenció d’uns joves amb talent innat per a l’esport i que, en el fons, viuen en una bombolla. Tots somien en un futur gloriós; alguns, fins i tot, ja han signat contractes d’imatge amb quinze o setze anys. Els gestors de La Masia en són conscients i miren d’equilibrar la balança amb petits gestos diaris, com “l’exemple dels entrenadors, tutors o educadors”. Ara bé, això no és suficient i, per això, des de fa alguns anys organitzen xerrades sobre temes socials com la violència de gènere, l’educació sexual o el bon ús de les xarxes socials -especialment important en jugadors que poden ser mediàtics en poc temps-. O, com fa unes setmanes, sobre cultura de l’esforç en l’esport d’elit en una conferència que va anar a càrrec de Núria Picas, corredora de muntanya.

CONSTÀNCIA I ESFORÇ

“Els nostres esports, com a tals, no s’assemblen gens. Però en el fons necessiten el mateix. La constància, mirar endavant, donar el millor d’un mateix, no rendir-se...”, reflexiona Picas. I és que a La Masia no només van pensar en ella perquè és campiona del món de la seva disciplina, sinó per la seva experiència amb les lesions. El cas de Núria Picas va lligat a la superació i a la constància. O, com diu ella, “a lluitar per fer realitat els somnis”: estava lesionada i no podia competir, abans fins i tot de ser coneguda. Però va insistir, va persistir i va acabar convertint-se en un dels noms més destacats de la seva especialitat. Fins i tot, quan ja ho havia guanyat tot, va patir una nova lesió, però en comptes de retirar-se va entossudir-se en recuperar-se. I seguir competint. I seguir guanyant.

Núria Picas fa la xerrada amb l’ajuda de vídeos i fotografies dels seus èxits. És una conferència que ja ha fet altres vegades i que només va haver d’adaptar a les característiques del públic de La Masia. Els explica que ella també sent la pressió; els reconeix que a vegades ha perdut una cursa per creure’s que l’havia guanyat abans de començar i els aconsella perquè no es deixin intimidar pels rivals. Parla amb passió i sap captar l’atenció dels joves, segurament perquè, en el fons, parlen el mateix llenguatge. Alguns queden bocabadats quan els diu que pot arribar a competir 20 hores seguides. Els seus partits duren 90 minuts.

Mentre preparava la xerrada, Picas sabia que no tenia “res a explicar” als joves sobre la importància dels entrenaments o de la dieta. En canvi, sí que tenia coses a dir-los sobre el factor psicològic. Els exemples que va escollir no eren a l’atzar. Parlava de la importància del treball en equip, ja que “si una peça falla, falla tot l’engranatge”, o del risc de l’autocomplaença. “Volia transmetre’ls que hi ha moments que no estàs motivat, que et fa mandra. Són moments difícils que cal superar. D’això també se n’aprèn. Al final, el llegat pel que fa a resultats i satisfacció personal és per sempre”.

La xerrada va ser extensa, però distesa. A diferència d’altres vegades, no hi havia pressa per marxar. A La Masia, el Juanjo i els altres responsables dibuixaven un somriure satisfet. Com diu un d’ells, “el talent és imprescindible, però l’últim esglaó és el cap”.

stats