El que mai s'ha de fer amb un adolescent amb anorèxia

El trastorn de la conducta alimentària (TCA) és la tercera malaltia crònica en l'adolescència. De les 400.000 persones que pateixen algun d'aquests trastorns (els més comuns són la bulímia i l'anorèxia nerviosa), 300.000 són nois i noies d'entre 12 i 24 anys, segons dades facilitades per la Fundació Fita i l'Associació Espanyola per a l'Estudi dels Trastorns de la Conducta Alimentària. I, entre aquests, les noies són les més propenses a patir-ne: abans de la pubertat la proporció és de sis noies per cada quatre nois.

Quines actituds solen presentar els joves que comencen a coquetejar amb aquests trastorns? I, sobretot, ¿què poden fer els pares si sospiten que el seu fill ha deixat de menjar o menja fins a atipar-se massa sovint?

Els experts adverteixen dels senyals d'alarma que poden indicar que un adolescent o bé ja té un trastorn d'alimentació o està a punt de caure-hi. Començar a eliminar certs aliments o grups d'aliments de l'alimentació és un dels primers avisos. Sol anar seguit de "la reducció dels tipus de coccions dels aliments, prioritzant les que minimitzen el greix (vapor, planxa...), o la disminució de la ingesta de menjar en general o, al contrari, els afartaments o la ingesta impulsiva de grans quantitats d'aliments", explica Neus Nuño Bermúdez, professora del màster universitari de psicologia infantil i juvenil de la UOC. A més, l'experta en trastorns alimentaris assenyala que, en molts casos, les persones amb bulímia o anorèxia nerviosa eviten anar a dinar o sopar a fora, sortir amb amics o assistir a reunions familiars, i de vegades presenten una conducta esportiva "excessiva" motivada pel fet de cremar calories. Els canvis en la manera de vestir, "com per exemple posar-se roba ampla per amagar el cos", també són un símptoma que pot indicar un possible acostament a un trastorn alimentari.

També cal estar atents si el noi o la noia té una preocupació "excessiva" pel pes, el cos i la imatge en general, si els seus pensaments i les seves preocupacions pel menjar ocupen un gran espai de temps en la seva vida o si apareixen sentiments de tristesa, estrès o ansietat no justificats. Les persones amb aquests trastorns, a més, poden tenir "sentiments d'ineficàcia i una autoestima baixa", afegeix Nuño.

L'actitud de l'adult, clau

Els pares, professors i adults que es relacionen amb els joves poden fer moltes coses per frenar el trastorn o, una vegada instal·lat, ajudar-los a recuperar-se. I no es tracta de fiscalitzar el jove ni d'adoptar "una postura de policia", explica la professora de psicologia, "perquè a la llarga serà contraproduent". Nuño adverteix que la cosa més eficaç és "crear un clima de confiança que propiciï la comunicació a casa, permetre-li expressar les seves emocions i preocupacions, sense jutjar ni minimitzar-ne la importància i, encara que costi entendre què li passa, mostrar-se disposats a acompanyar-lo i ajudar-lo". És important, a més, que els pares s'interessin per com es troba, sense centrar-se només en el que ha menjat o ha deixat de menjar, i preguntar-li pel seu dia a dia i les seves preocupacions.

Quan se sospiti que algú té un trastorn, "és fonamental que reconegui que hi ha alguna cosa que no va bé i començar un tractament psicològic", assenyala la professora. Perquè està demostrat que l'èxit en la recuperació és més gran com més aviat s'intervé.

Però, ¿què passa si no el reconeix i els pares estan segurs que el problema existeix i el seu fill no? En aquests casos, la professora conclou que "cal intervenir-hi encara que la persona no accepti que té un problema, sobretot si es tracta de menors d'edat".

"Tradicionalment s'ha considerat que hi ha un perfil més propens a desenvolupar un trastorn alimentari, i és el perfil de personalitat perfeccionista, amb trets obsessius", explica Neus Nuño. La dificultat en la flexibilitat cognitiva i en la presa de decisions és una característica que solen tenir les persones amb anorèxia nerviosa, "però això no vol dir que totes les persones que tenen aquests trets desenvolupin una anorèxia, ni que necessàriament totes les persones amb anorèxia nerviosa presentin totes aquestes característiques", matisa.

Un altre perfil que sol destacar, sobretot en la bulímia nerviosa o "afartament compulsiu", seria el de les persones amb dificultats per controlar els seus impulsos. "La impulsivitat és un dels trets més característics de les persones amb aquests trastorns. Solen ser persones a les quals els costa prendre decisions, o les prenen d'una manera poc reflexiva, buscant una gratificació immediata i sense considerar els efectes a llarg termini", afegeix.

El perill de les xarxes socials

Hi ha dos milions i mig de publicacions a internet relacionades amb l'anorèxia, i gairebé quatre milions rere el hashtags #ana (anorèxia) i #mia (bulímia), que inciten, animen i donen consells i trucs, sobretot a les noies joves, per menjar menys i amagar-ho. Però, ¿fins a quin punt es pot culpar les xarxes socials de l'augment d'aquests trastorns en la població més jove i vulnerable?

Per descomptat, tal com es troben, no hi ajuden. "No podem obviar que en els trastorns alimentaris hi poden influir, tant en la iniciació com en la continuïtat, uns quants factors. No obstant això, es converteixen en referents perquè, a les xarxes, el fet d'encarnar certs cànons de bellesa es pot traduir en un factor d'èxit (mesurat en termes de seguidors i likes). En aquest sentit, l'exposició i l'exhibició d'imatges perfectes, en molts casos retocades, poden generar una gran pressió, i encara més quan els nostres continguts també estan oberts a la crítica dels usuaris", explica Silvia Martínez Martínez, professora dels estudis de ciències de la informació i de la comunicació de la UOC. "Si es pensa en l'efecte que això pot tenir en persones especialment vulnerables, s'entén que afecti l'autoestima, sobretot perquè es fixen models irreals, d'imatges retocades, que resulten inabastables", afegeix.