Quan estimar és controlar

Veure una parella d'adolescents o joves enamorats en els primers passos d'una relació és de les coses més boniques que hi ha: la innocència, com es miren, com es parlen, l'emoció de rebre un missatge… Realment és una experiència que pot ser meravellosa. O no. Com que no? Com pot ser que una vivència així no es compongui, almenys principalment, per moments feliços? Doncs darrerament ens trobem amb més freqüència amb relacions que se n'allunyen molt, i s'assemblen més a aquesta que veurem a continuació.

La Laura (o Judith, o Antònia, o Marta) és una noia de 14 anys. Fa ESO, i progressa amb un rendiment normal, com la majoria de companys. Li agrada ballar, i assisteix a classes amb unes amigues, amb les quals també surt a prendre alguna cosa els caps de setmana que no tenen massa feina. Ara fa tres setmanes que té parella, i diu feliç que aviat celebraran el primer mes junts.

Explica, entre contenta i orgullosa, que el Jordi (o Alfred, o Lluís) l'estima moltíssim; és afectuós, atent, cada cop passa més temps amb ella i l'acompanya on faci falta, i mostra molt d'interès per conèixer les meves amistats. Molt bonic.

Després d'un parell de setmanes, no està tan esplèndida. Diu que tot va bé, que està contenta i passen molt temps junts, cada dia. Però li sap una mica de greu que ja no fa coses amb les seves amigues perquè ell només vol estar amb ella; amb ella i sense ningú més, perquè l'estima molt, i com podria ella quedar amb les seves amigues en lloc de fer-ho amb ell, que se l'estima tant. Així que la Laura cedeix perquè en Jordi està molt enamorat, i ja no va amb les seves amigues.

Ara fa dies que ell mira tots els seus missatges al mòbil, els whatsapps que té amb els grups d'amigues i amb uns amics, i allò que posa a l'Instagram i a l'Snapchat. Ell diu que també pot veure el seu mòbil sempre que vulgui, però gairebé mai parla amb ningú, i només es passen vídeos de jocs amb uns amics i no l'interessen gaire. De vegades es molesta si en un grup hi ha altres nois i parlen amb ella, o si comenten alguna foto seva, i es fica amb ells i li retreu que siguin amics. Recorda que les amigues deien que els nois fan aquestes coses per gelosia, i com que estar gelós només pot indicar estar enamorat, ella accedeix a bloquejar els seus amics. Així no discuteixen, i ell no s'enfada.

Uns mesos més tard ja han trencat la relació. Un pensaria que, afortunadament, ella encara hi tornaria si ell li demanés perdó. En aquest temps ell va començar a dir-li com (o com no) s'havia de vestir, la resta ja estava arreglat: amb qui parlava, on anava i quan hi anava, fins i tot tenia les contrasenyes de les seves xarxes socials. Hi havia discussions, i l'un i l'altre s'estiraven els cabells, s'empenyien o es pegaven, però no passava res perquè després es perdonaven. Després d'una discussió més, es van dir de tot i van trencar.

Certament és preocupant com es normalitzen aquestes relacions entre els adolescents, i la manca de reacció per part de l'entorn més proper. Els primers a saber què passa dins una relació solen ser sempre els amics; i quan parles amb ells t'adones que molts entenen la gelosia i el control o les mostres de possessió del noi com un senyal d'amor, i no són percebuts com a senyals d'alarma. Uns factors importants que cal considerar són els models d'interacció adoptats per la família; en aquest sentit tots hi juguem un paper fonamental i serà necessari que cadascun de nosaltres prengui consciència i modifiqui actituds, comentaris, comportaments, alguns molt integrats i encara socialment acceptats. També hi pesen molt aquells models socials que promouen un pensament masclista, que els joves i adolescents prenen com a referents. Per això és fonamental educar-los des de la infantesa a totes les escales (familiar, escolar, etc.) amb valors d'igualtat per aconseguir individus capaços de detectar, evitar, reproduir i perpetuar estereotips masclistes.

Toni Cerdà és psicòleg de Creix

Nois, noies, això no és amor!