Formació sense límits

A Catalunya hi ha una població activa amb discapacitat intel·lectual d’unes 37.000 persones i només tres de cada deu tenen estudis de secundària. En la majoria dels casos no han acabat de cursar l’ESO perquè no poden seguir el ritme de les escoles convencionals i ho acaben deixant. Aquest abandonament escolar provoca que tinguin moltes dificultats per accedir al mercat laboral per manca de formació. Alguns centres, però, ofereixen estudis de secundària adaptats. És el cas de l’Escola Vida Montserrat, del barri de Gràcia de Barcelona.

L’escola va ser el primer servei que va oferir l’Associació Catalana d’Integració i Desenvolupament Humà (ACIDH), que des del 1994 treballa per cobrir les necessitats socials, laborals i formatives de les persones amb intel·ligència límit i discapacitat intel·lectual lleugera. “Al principi oferíem formació professional, però a partir del curs 2000-2001 també educació secundària adaptada perquè les famílies ens ho demanaven”, explica la directora Judith Reig. La progressió d’alumnes inscrits demostra que la demanda existia perquè no deixa d’augmentar. Van començar amb cinc aules i 40 alumnes i ara en tenen nou amb 82. Pel que fa a la FP, dels 25 estudiants del 2000 s’ha passat a una quarantena. Reig defensa la necessitat que aquests nois facin la primària a l’escola ordinària: “Les diferències no són tan grans entre els alumnes en aquesta etapa i tampoc hi ha prejudicis. Les dificultats comencen a 5è i a 6è perquè els aprenentatges es distancien molt i les relacions interpersonals canvien, perquè les motivacions d’uns i altres estan molt allunyades”.

El seu procés d’aprenentatge és més lent, però amb més suport, més temps i professorat especialitzat, un 60% prossegueix els estudis després de secundària. “Treballem amb grups reduïts de vuit a deu alumnes, per projectes i fent només cinc hores de classe al dia perquè la capacitat d’atenció és més reduïda”, assenyala la màxima responsable de l’escola, que afegeix que “la coordinació del tutor amb els professionals externs i les trobades periòdiques amb les famílies hi juguen també un paper molt important”. La significació de l’aprenentatge és la pedra angular de la metodologia de treball d’un equip docent especialitzat en didàctiques adequades als estils cognitius dels alumnes. “A geometria, per exemple, amb materials diversos construïm peces de diferents figures”. L’objectiu és reduir les elevades xifres de fracàs escolar del col·lectiu. “Hi ha un abandonament prematur de l’educació obligatòria. Als centres convencionals tenen l’autoestima molt baixa i una gran inseguretat. No hi ha els recursos necessaris i sovint no tenen amics i se senten exclosos”, lamenta Reig.

NOU ITINERARI FORMATIU

Del 60% que segueixen estudiant després de fer l’ESO adaptada, un 30% s’acaben graduant: “Nosaltres proposem la titulació de només dos o tres alumnes a inspecció educativa, perquè no tots els graus de cicle mitjà estan adaptats, i hem d’estar molts segurs que poden tenir èxit perquè el sistema educatiu no els barri les portes. Si no ho féssim així els portaríem de nou al fracàs. A la resta els redirigim a fer programes de formació i inserció (PFI) en escoles adaptades”. És una xifra que seria més elevada si els graus mitjans estiguessin adaptats: “El problema dels PFI és que duren només un any. Surten de la nostra escola amb 17 o 18 anys i amb 19 trobar feina és difícil perquè els falta formació i maduresa”. Per als joves sense l’ESO l’oferta formativa es concentra només entre els 16 i els 21 anys amb els PFI, amb l’inconvenient que no poden fer més d’un PFI, que no hi ha opcions d’especialització i que només alguns són adaptats. “No hi ha gaires especialitzacions per al mercat laboral i cada cop és més complicat que puguin inserir-se en serveis de restauració o administratius, perquè demanen idiomes o un nivell alt d’informàtica”.

Davant de les dificultats que tenen els alumnes amb el graduat de l’ESO i els que no el tenen per fer un cicle de grau mitjà o superior perquè no estan adaptats, Ensenyament ha posat en marxa aquest curs una nova FP per a persones amb discapacitat. Es tracta dels cursos d’itineraris formatius específics (IFE). El problema és que només ofereix cent places repartides en vuit centres, que estan aplicant de manera experimental el projecte.

“No n’hi ha cap a Barcelona. Encara no s’ha ampliat el programa i és una llàstima perquè és una gran sortida. Pensem que parlem d’una formació adaptada de quatre anys amb pràctiques que discrimina positivament el col·lectiu”, assenyala Judith Reig, directora de l’Escola Vida Montserrat.

Pol Herranz, que fa tercer d’ESO en aquest centre, encara no sap què estudiarà en el futur, tot i que somia a ser futbolista. És un esport que ja practica al primer equip de l’Europa-ACIDH gràcies al conveni que va signar l’entitat amb el club gracienc l’any passat. Se sent molt a gust a l’escola i admet que no es veia en un institut ordinari després fer la primària a l’Escola Jujol del barri de Gràcia de Barcelona: “Els professors estaven per mi, però em costava seguir les classes els dos últims cursos. Aquí ens ajuden si tenim dubtes. M’agrada l’escola, en un institut normal no hauria pogut continuar els estudis perquè em costa”, reconeix el Pol.

UN FUTUR I NOUS AMICS

Aquest jove de 14 anys, que té una discapacitat del 37%, ha fet nous amics amb qui surt a passejar pel barri o a jugar a futbol en alguna plaça: “També tenia amics a la Jujol i ens portàvem molt bé. De fet, encara juguem a la Playstation en xarxa”. La Sílvia, la seva mare, remarca la importància d’haver fet amics a primària: “Tenia un molt bon grup d’amics i el trucaven per sortir amb ell, però un altre nano amb discapacitat intel·lectual que anava al centre va patir les burles dels seus companys”. Ara bé, l’adaptació al nou centre ha sigut molt ràpida: “Va entrar plorant el primer dia perquè li costen els canvis, però al migdia ja volia tornar-hi”. Destaca la progressió que ha fet des que està en contacte amb joves com ell: “Fa tres setmanes que va sol a l’escola, que és molt a prop, i des de fa dos mesos es pot quedar sol a casa una estona”. Ell és conscient de la seves limitacions: “Va començar a parlar amb cinc anys i va aprendre a llegir a sisè. Sap fins on pot arribar, però és molt treballador i s’hi esforça. Sap que no és com la resta, però no li importa, perquè qui no té un all té una ceba”.

El ritme també és diferent: “Mentre que a l’escola es fixen que les multiplicacions es fan entre segon i tercer de primària, aquí miren més l’aspecte conductual que l’intel·lectual”. Els alumnes fan socials, naturals, matemàtiques, català i castellà, però dediquen moltes hores a treballar habilitats socials per perdre la vergonya i guanyar confiança mitjançant tallers de lectura en veu alta o teatre, mentre els preparen per a un ofici.

L’Escola de Pares: un espai per al debat

Més enllà d’oferir un ampli ventall d’activitats esxtraescolars adaptades com anglès, teatre, tenis taula o bàsquet i futbol gràcies als acords amb els Lluïsos de Gràcia i el CE Europa, l’Escola Vida Montserrat posa l’accent en l’àrea social perquè l’entorn familiar és imprescindible per ajudar les persones amb discapacitat intel·lectual. L’Associació Catalana d’Integració i Desenvolupament Humà (ACIDH), l’entitat que gestiona el centre, ofereix assessorament amb reunions individualitzades cada trimestre i un grup de suport familiar. També té en funcionament l’Escola de Pares, on les famílies poden compartir la seva experiència amb altres pares que viuen o hagin pogut viure situacions similars i rebre informacions del seu interès. L’objectiu és crear un espai on es puguin resoldre dubtes descobrint els aspectes positius de la col·laboració entre persones que comparteixen un objectiu comú: afavorir la seva integració a la societat.