L'edat d'inici de les autolesions s'avança als 12 anys, per què?

Les autolesions són les lesions que algú es fa a si mateix intencionadament. L’entorn –família, amics i mestres–, pot identificar les autolesions quan veuen talls, rascades o qualsevol lesió superficial injustificada a la pell. També si duen embenats sense motiu aparent, roba inadequada –màniga llarga en espais on fa calor–, o no volen dur banyador ni mostrar el cos. Haurien de saltar les alarmes si porten objectes lesius –cúters o Gilletes– sense cap motiu justificat, i s’haurien de lligar caps si a més d’algun d’aquests fets, consulten webs o hashtags d’autolesions o han fet comentaris o dibuixos relacionats amb les autolesions.

Per què?

Els motius de les autolesions poden ser intrapersonals i íntims, o més socials, que tinguin a veure amb el malestar que sorgeix de les seves relacions amb altres persones. Anna Sintes, psicòloga clínica del servei de Salut Mental de l’Hospital Maternoinfantil Sant Joan de Déu, explica que sempre indiquen que hi ha un malestar. Poden autolesionar-se perquè els altres s’adonin del seu malestar, aquesta és una manera de demanar ajuda i solen comunicar-ho. També pot tenir una funció identitària, volen formar part del grup dels que s’autolesionen i ho comparteixen amb els seus iguals. Quan solen fer-ho en un cercle privat i ho comparteixen menys pot ser per disminuir emocions no desitjades com la ràbia i l’ansietat, o incrementar pensaments o emocions desitjats com sentir-se viu; a vegades estan distanciats de la realitat i el dolor físic els ajuda a connectar-se.

Sempre hi ha hagut autolesions

“Les autolesions no són una tendència recent, el que ha canviat és la tipologia”, assegura Sintes. Des de fa uns anys ha baixat l’edat en què comencen a autolesionar-se, abans no era tan freqüent entre els nois i noies de 12 a 18 anys. “El 2016 ens vam adonar que les autolesions s’havien multiplicat per 7 en 4 anys, i s'havia passat de 24 a 173 consultes a urgències per any per aquest motiu. Des de llavors no s’han incrementat, però segueix sent alarmant que l’edat d’inici siguin els 12 o 13 anys”, admet. Un altre canvi és que ara també s’autolesionen adolescents sense problemes de salut mental diagnosticats, i ara són més freqüents aquestes conductes en població general sense patologies mentals, encara que aquest perfil sol fer-ho de forma puntual i no recurrent. També han canviat els mètodes d’autolesió, ara són múltiples, abans eren sobretot talls i ara també es fan cremades, cops, es pessiguen i s’estiren els cabells.

Els estudis determinen que hi ha un seguit de factors de risc associats i és més freqüent en les noies; si es fuma i es beu perquè es desinhibeixen més, les autolesions es relacionen amb la impulsivitat del moment. També hi ha un major risc quan es tenen germans i en les famílies monoparentals. La psicòloga considera que amb les autolesions passa com amb la salut mental, s’ha anat d’un extrem a l’altre sense parar-nos al punt mitjà: “Hem passat de no parlar-ne a frivolitzar-la i sembla que si no vas al psicòleg ets un cutre. S’han normalitzat les autolesions, per una banda és positiu perquè es lluita contra l’estigma, però per l’altra, es perd la por a fer-ho i fins i tot es poden romantitzar”.

Què pot fer la família?

Sintes recomana una criança sana, positiva i resilient, optar per un estil educatiu democràtic, que no sigui superprotector ni autoritari, i acompanyar l’infant i l’adolescent encara que sovint l’adolescència sigui una etapa convulsa: “Se’ls ha de donar les eines que necessiten i adaptar-se al moment actual. Cal saber què els interessa, què miren a les xarxes socials i supervisar-los. Ha de ser una parentalitat que reforci les habilitats socioemocionals”. D’entrada tot això funcionaria com a factor protector, però pot ser que en funció de l’entorn o els esdeveniments als quals s’exposi, si viu situacions estressants o passa algun accident, puguin arribar les lesions. Llavors recomana estar atents, coordinar-se amb l'escola, donar importància al que està passant i valorar si caldria un especialista o algú que pugui ajudar. “No cal anar directament a urgències, pot haver-hi algú amb qui tingui una bona relació, un familiar, l’entrenadora o la tutora, que pugui ajudar-lo. Si no és molt greu, es pot ajudar i posar-hi remei abans d’anar a l’especialista”, conclou.