Escala de corda: per poder llegir, sumar i restar necessiten moure’s!
Vivim en una societat sedentària i és responsabilitat dels adults donar espais als infants per posar a prova l’equilibri i la força
- Tipus de joguina: escala amb corda resistent i travessers de fusta massissa
- Edat: d’1 a 12 anys. Cada infant s’hi acosta des de les seves possibilitats
- Possibilitats: pujar, baixar, asseure’s, gronxar-se i penjar-se
- Metodologia/pedagogia: Totes recomanen àmpliament el moviment
En tot aprenentatge hi ha d’haver acció i moviment. Per aprendre a llegir, a sumar i restar, cal que les habilitats motores i sensorials estiguin cobertes. Crear un espai a casa perquè els infants puguin moure’s, sigui amb una escala de corda o un gronxador, és una aposta pel seu futur. Perquè experimentar amb el moviment i la força des de casa els dona una perspectiva molt diferent de fer-ho en un parc.
Per què a casa i no al parc?
Tant si els agrada el moviment com si no, la intimitat i tranquil·litat de jugar a gronxar-se, pujar, baixar, asseure’s, penjar-se… en un espai íntim i fora de judicis els dona molta seguretat i els permet explorar els seus límits.
I si l’infant no és de grimpar i moure’s?
Justament aquesta proposta és molt recomanable per als nens als quals els costa més provar coses arriscades o de moviment. El moviment és una necessitat vital i l’impuls per provar la força, l’equilibri i descobrir les limitacions els farà provar-ho. Potser no arribaran tan lluny o tan amunt que qui és naturalment àgil i atrevit, però això és en realitat el menys important.
Què passa si no la puc penjar a casa?
Si tens un fals sostre o no tens una biga, us recomanem fabricar-vos-en una: fer un travesser de fusta que vagi de paret a paret. Sigui al passadís o al menjador. A la fusta hi podreu posar un parell de ganxos amb mosquetons per penjar estructures de posar i treure.
Però realment és segur?
L’espai és segur si ens hem assegurat que ho sigui; és a dir, si l’escala de corda està ben fixada i a l’alçada adaptada a la seva edat. El següent punt és sobretot no interferir-hi, perquè és quan creem una falsa seguretat. Els infants són més cauts del que ens pensem. El que passa és que quan els ajudem es desconnecten dels seus límits i poden ser un perill. I també els robem l’alegria de vèncer la por i descobrir els seus límits i capacitats.
Conclusió
Vivim en una societat que tendeix al sedentarisme. Els infants estan asseguts al cotxe, a l’escola, al menjador i en moltes extraescolars. I encara que facin algun esport tenen poques oportunitats de provar el seu equilibri i la seva força. Som els adults els que els hem de procurar espais per poder fer-ho.
