Adolescents que escriuen per a adolescents

Atenció amb aquest nom: Aina Li. Té tot just 18 anys i acaba de publicar la seva segona novel·la, 'T’estaré esperant' (Fanbooks). La primera, 'El noi del bus' (Fanbooks), la va escriure i publicar amb només 15 anys. Tot i ser un cas singular, cada vegada són més nombrosos els joves que es llancen a l’aventura d’escriure en edat prematura. L’únic anhel que els mou és el plaer de la pròpia escriptura. Ens preguntem com s’ho fan. Com aconsegueixen convertir-se en escriptors sent tan joves. I, sobretot, com s’ho fan per connectar amb un públic tan semblant al seu.

UN CAS SINGULAR

Aina Li estudia la carrera de matemàtiques i té un perfil molt ampli. Ella mateixa es descriu com una noia “creativa, responsable i sempre oberta a aprendre coses noves”. “A part de l’escriptura també m’agrada el dibuix, però m’encanta aprendre i descobrir coses noves en general”. Un dia va començar a experimentar amb l’escriptura. Tenia un blog que es titulava 'Històries trobades'; hi escrivia de manera anònima i hi va començar a penjar els capítols del que acabaria sent la seva primera novel·la. “Ningú de la meva família sabia que tenia un blog i encara menys que hi escrivia una novel·la”. El cas és que sense haver passat per cap escola d’escriptura ni haver llegit cap manual de tècniques narratives, l’Aina es va llançar a escriure. I va acabar creant el seu propi mètode d’escriptura. “El meu mètode és que no tinc mètode, simplement m’agrada asseure’m davant l’ordinador i que flueixin les paraules, m’agrada improvisar. Tot i així, quan vaig escriure la meva primera novel·la reconec que sí que tenia una norma: escriure un capítol cada dia per poder compartir una miqueta més de la història cada dia amb la gent que em llegia”.

Durant el procés d’escriptura veia com la seva obra agafava forma, els personatges creixien, en algun cas se li rebel·laven i se li escapaven de les mans... Però, per damunt de tot, la història avançava. I els fans del blog n’hi reclamaven més. Fins i tot l’esperonaven a publicar la història i convertir-la en una novel·la. Aleshores l’Aina va prendre una decisió que ho canviaria tot: enviar-ho a una editorial. “La reacció de l’editorial, el primer cop que em van veure, jo diria que va ser de sorpresa pura, perquè no s’esperaven que la persona darrere del blog fos una noia de quinze anys, perquè no els havia parlat de la meva edat en cap moment”.

L’editora de Fanbooks, Patrizia Campana, va llegir el material -encara en procés- i es va posar en contacte amb l’escriptora. “La veu de l’Aina em va sorprendre. Tot i els defectes d’escriptura d’una primera obra, la història em va resultar interessant, atractiva”. L’editora va mostrar el seu interès per l’obra i li va demanar que en parlés amb els seus pares. “Encara no els havia dit que estava escrivint una novel·la!” Al cap d’un temps, l’editora es va reunir amb l’Aina i el seu pare per parlar del projecte. “Li vaig dir que la seva història m’interessava. Li vaig demanar que la continués escrivint -volia llegir-ne més capítols- i també vaig insistir molt perquè continués estudiant. Això em preocupava; no volia que deixés de banda els seus estudis”. I així va ser. L’Aina va tirar endavant la novel·la i els estudis -en aquell moment estava fent el batxillerat científic-: les classes de dia, i al vespre i a la nit escrivia la seva història encara en construcció...

CONNECTAR AMB ELS ADOLESCENTS

Al cap d’un temps, l’Aina va acabar la novel·la i la va enviar a l’editorial. L’editora li va suggerir uns canvis d’edició i finalment la van publicar. El resultat? El noi del bus (Fanbooks) va ser tot un èxit i se’n van arribar a fer fins a cinc edicions. En alguns casos la van considerar l’estrella de la novel·la romàntica en català i es va començar a fer un nom entre el públic juvenil. I després va arribar la segona novel·la, T’estaré esperant (Fanbooks), que ha estat editada recentment i que ens parla d’estrelles del pop, pactes, traïcions i una història d’amor en què res és el que sembla... “La història té un to continuista amb l’anterior novel·la -ens diu Patrizia Campana-. És una crítica al món de la fama i les aparences”.

No oblidem que l’Aina és una adolescent que escriu per a un públic adolescent. Un públic molt semblant a com és ella. Això fa que es miri els lectors directament als ulls, i hi creï un diàleg de tu a tu... “M’hi comunico majoritàriament per Instagram, però si em deixen algun comentari al meu blog intento contestar sempre. També intento incloure referents actuals dels joves a les meves novel·les. Per exemple, a la primera alguns personatges jugaven al Candy Crush, que en aquell moment estava de moda”. A l’hora de crear els diàlegs dels personatges, l’Aina intenta en tot moment que siguin versemblants com qualsevol conversa que podria tenir amb les seves amigues, perquè qualsevol lector adolescent s’hi pugui sentir identificat. “Crec que és més fàcil crear situacions o converses versemblants quan tu ets com ells. El fet de no haver de pensar què agradarà als joves i simplement escriure el que a mi m’agrada com a jove que també soc és un gran avantatge”. El registre en els diàlegs també és un dels punts forts que destaca Campana. “No crec que per ser adolescent tingui necessàriament avantatge respecte d’altres autors més grans que fan literatura juvenil. Pots ser adolescent i tenir una veu impostada. Però aquest no era el cas de l’Aina. Ella tenia una veu creïble en què molts adolescents es poden sentir identificats”. A l’editorial reben manuscrits de molta gent (adolescents o no) i el que preval sempre és que hi hagi una bona història.

I aquí hi ha la clau. Escriure una bona història. Trobar una bona història. Perquè els joves gaudeixin de l’escriptura i després en vulguin més. Però sovint trobar aquestes històries no és tan senzill com d’entrada sembla. “A l’editorial sempre busquem veus noves. Però no necessàriament d’adolescents. Busquem bones històries. I ho fem a tot arreu. A través dels manuscrits que rebem i també a través de la xarxa. Intentem anar allà on hi ha els joves. Visitem blogs, youtubers, booktubers, estem atents a les sèries que veuen els joves”, diu Campana.

CONSELLS FINALS

La satisfacció de veure dues obres publicades en una edat tan primerenca fa que l’Aina miri enrere i es pregunti com ha arribat fins aquí. “La veritat és que no recordo el moment exacte en què vaig començar... Per a mi l’escriptura sempre ha sigut una part de la meva vida, no hi ha un moment en què tot comença, sinó que quan miro enrere el fet d’escriure sempre ha sigut allà”.

El temps ha passat i l’Aina continua combinant els estudis universitaris amb la seva afició per l’escriptura. És escriptora. Se sent escriptora. Així que la seva carrera literària sembla que no té aturador... Quan li preguntem si coneix altres joves de la seva edat que estiguin publicant les seves obres ens diu que li sembla que no en coneix cap... Patrizia Campana també ens diu que costa trobar veus joves i que el cas de l’Aina és molt poc freqüent. Finalment, quan li demanem a l’Aina que ens doni un primer consell per a tots aquells joves que encara no s’han llançat a l’escriptura ens diu: “El més important és no perdre l’esperança i sempre tirar endavant intentant millorar tenint en compte els errors del passat”. I escriure molt!