Titelles
És una tradició gairebé sagrada. Quan arriba el mes de maig enfilem la carretera cap a la Catalunya interior amb una destinació ben clara: anem a Lleida amb el pretext de presentar un festival de música i tallers que ens hem empescat a Tarragona des de fa cinc anys. Ep!, que no és pas mentida, això de presentar el Minipop, però la veritat és que des de fa setmanes frisem per anar a Lleida. La capital de la Terra Ferma ens espera cada any com només la gent d’allà et pot rebre, amb generositat i amb unes ganes de viure que s’encomanen i que tanta falta ens fan. Les dates de la visita tampoc són casuals. Hi anem just per gaudir de la Fira de Titelles, un d’aquests esdeveniments que a poquet a poquet han anat arrelant a la ciutat i en l’imaginari de tantes generacions de pares i fills.
La manera escaient de gaudir de la fira és anar-hi ben aviat, amb anticipació, amb les entrades reservades i comprades per als espectacles més interessants. Nosaltres, en canvi, sempre arribem a misses dites per culpa d’algun imprevist d’última hora: aquella caca que li ve al nen just abans de marxar o les claus del cotxe, que, com de costum, se m’han extraviat i no hi ha manera de trobar. Per això, quan hi arribem, mig fent morros per l’hora que és, ens hem de conformar amb algun espectacle que miraculosament encara no està exhaurit o, senzillament, amb els que es passegen per les places de la ciutat de manera gratuïta. I és aquí on ens deixem emportar per la màgia dels ninots animats, aquesta màgia que et fa oblidar el bat de sol que cau i els 30 graus a l’ombra, que et donen un petit tast del que t’espera els pròxims quatre mesos.
Però és igual, amb l’excusa del nen -aquest marrec que fa deu minuts feia la guitza queixant-se de la calor i del mal de peus i ara resta mut i embadalit davant uns herois que li parlen de maletes viatgeres en temps de guerra i de la força del gest i el silenci en aquests temps de paraules buides- ens oblidem de les ganes d’hidratar-nos i de treure’ns sabates i mitjons i de la vermellor de la cara. I quan per fi l’acordió ens diu que allò s’ha acabat no tenim més remei que comprar un titella dels firaires, un titella que el nostre fill transformarà en company de fatigues com només un nen pot fer-ho, mentre els grans endrapem una bona ració de caragols a la llauna, que bé ens la mereixem. I l’any que ve, sant tornem-hi!
