"T'ajuden a viure"

No fa gaire, un vespre, estàvem mirant una pel·lícula. Normalment al meu fill li agrada anar a dormir aviat, però es va voler quedar. Passada una bona estona jo ja veia que s'estava adormint. Llavors em va dir: "Mama, em fa mal aquest ull". Jo l'hi vaig mirar i no el tenia ni vermell ni inflat. I aleshores li vaig dir: "Vols dir que no et passa alguna altra cosa, fill?" "Sí -em va dir-, em sembla que tinc una mica de son".

Finalment ho va confessar. Què t'agrada dir al teu fill?

Que l'estimo. M'agrada dir-l'hi sovint perquè un dia em vaig adonar que tot i estimar molt els meus pares, no els hi havia dit gaire. I així, com podien saber que me'ls estimava de veritat si mai no els hi deia? Tothom necessita que algú li digui de tant en tant: "T'estimo molt, et necessito, ets fantàstic, gràcies per ser aquí".

Ben cert.

Donem per descomptat que l'altre sap que l'estimem i sovint passa que justament amb les persones que compartim la vida és a qui menys ho diem. Oi que quan et diuen una cosa maca te n'alegres? Doncs és important dir-ho.

A vegades els que no parlen són els fills.

Algun cop el meu fill no m'ha dit una cosa important fins passat un temps. Recordo que va morir el pare d'un nen de l'escola i durant uns dies no en va dir res. Jo n'estava pendent però volia que fos ell. I un dia, de cop i volta, no sé si dinàvem o parlàvem d'un altre tema, em va explicar que el pare de tal nen havia mort. En el moment que ell va considerar que estava preparat per dir-ho ho va verbalitzar, i llavors en vam parlar. A vegades t'adones que hi ha coses que val la pena que siguin explicades amb un conte, que així és més fàcil entrar en segons quins temes.

I quines altres coses importants t'han dit a tu?

Mira, la meva mare sovint diu que els nens t'ajuden a viure. I és veritat.

Són màquines de viure.

Tu et penses que els marques el camí i no és del tot cert. També són ells els que t'ensenyen. Ells t'ajuden, t'estimulen, fan que busquis contínuament la manera de fer les coses millor. Em falten hores al dia per fer coses amb el meu fill. Ara és el moment d'estar amb ell. D'aquí uns anys volarà i estarà molt bé, però ara és el moment d'estar junts. I no només cal estar amb ell, sinó ser-hi plenament, al cent per cent. I procurar fer allò que et demana. Fem, fem, fem.

I una cosa que heu fet plegats és un conte.

Va ser l'Abril, la filla de la Carlota, que va demanar a la seva mare que volia escriure un conte. I la Carlota li va dir que sí i em va venir un dia a veure per dir-me que havíem d'escriure un conte juntes, que ho havíem de fer amb els nostres fills. De fet ja havíem fet moltes altres activitats tots plegats, però mai no havíem escrit tots quatre junts. No sabíem com sortiria. Però si una cosa aprens quan tens fills és que no els has de posar límits, ni a ells ni a tu mateixa tampoc. Per tant, si tu vols que ells intentin fer coses noves, també has de procurar fer-ne tu. Els hi has de dir: "D'acord, provem-ho". En última instància no es tracta tant de tenir un llibre acabat com del procés que hem seguit. Avui tot és massa immediat i el fet de fer participar els nens en el procés d'edició els ha fet entendre que no només has de tenir una idea, sinó que cal insistir-hi.

I en aquest camí, ja heu fet dos llibres amb els vostres fills.

La Carlota i jo treballem al mateix lloc i els nostres fills van a la mateixa escola. Ens ho passem bé juntes i els nostres fills també. La nostra intenció primera era autoeditar La nit de primavera i regalar-lo a l'escola. Això era important, fer-ho com un acte d'agraïment. Però mira, va anar més enllà i ara ja està a punt de sortir un tercer conte.