TRINITAT GILBERT

Sou els meus fills, no els meus amics

"Ho tenim molt clar, perquè en aquesta vida cadascú té la seva funció", diuen la Mari Àngels Arman i l'Enric Garcia, els pares del Gerard (18 anys) i l'Elisabeth (17). "T'asseguro que ells també hi estan d'acord, perquè n'hem parlat, d'aquest tema. Nosaltres som els pares i ells són els nostres fills, i és un rol que és diferent del de ser amics". Es tenen confiança i complicitat, i s'expliquen les coses importants, però asseguren: "Com a pares entenem que ells han de mantenir una altra complicitat amb els seus amics, que són de la mateixa edat". Els pares, quan eren joves, també ho van fer. És una roda que continua, i que està bé que sigui d'aquesta manera. "A mi em sembla bé que els meus fills tinguin els seus secrets amb els seus amics, perquè jo també n'havia tingut amb els meus amics, però les coses essencials nosaltres les hem de saber, i ens les expliquen i consulten sempre".

Ser pare i mare implica una superioritat asimètrica. Els fills han de reconèixer que estan davant d'una persona que està per damunt d'ells perquè els cuida emocionalment, perquè té més coneixements i perquè és més madura.Hi ha una premissa que l'Enric i la Mari Àngels han establert a casa, que és dir-se la veritat sempre. "Si ens dieu la veritat, no hi haurà càstigs si ha passat res de dolent, però no volem que ens ho amagueu", han dit sempre als seus fills. Una altra història és que els fills saben a quin dels dos han de demanar segons què. Però això segur que funciona a totes les cases. Sempre hi ha un dels dos progenitors que és més estricte i un altre que no ho és tant, però això no vol dir que no hi hagi confiança amb els dos, que, amb els fills, "és el més important", diuen la Mari Àngels i l'Enric. Fer de pares no vol dir ser uns ogres.

No al 'de tu a tu'

"Ser pare o mare és una experiència única, per això és important assumir-la i no ser el que no has de ser", afirma, contundent, la periodista Begoña del Pueyo, coautora del llibre La buena adolescencia (Grijalbo). Però hi ha molts més arguments per no voler ser amic dels fills. "A un adolescent el fa confondre que un dia els pares siguin col·legues i l'endemà li posin límits; això mina l'autoritat".

A més, d'amics els joves en tenen a cabassos, i, per molt que s'hi esforcin, els pares mai no seran iguals. Del Pueyo exemplifica l'argumentació: "Els pares col·legues poden fumar porros amb els fills, però que tinguin clar que els porros que els fills es faran amb els pares mai no seran iguals". Fer el rol de pare i de mare és un privilegi que també implica tenir complicitat amb els fills. "Si en tenen, els fills compartiran tot el que fan, i els pares els relataran les decisions que prenen tant laborals com personals". Begoña del Pueyo assegura: "Els fills se sentiran més segurs si saben que els pares autoritzen el que fan, perquè ho han compartit". És una complicitat que pares i fills han d'anar teixint des de ben aviat, quan són petits.

D'altra banda, Àngel Castiñeira, professor del departament de ciències socials d'Esade, opina que els pares tenen una autoritat que no té res a veure amb l'amistat, i que es construeix donant exemple i amb la interacció diària. "Els fills són experts a descodificar la coherència entre el que els pares diuen i el que fan, per això és important ser coherent". Si no és així, "els fills burxaran en les escletxes que trobin", conclou Castiñeira.