“Reacciona amb calma”

Sento que, com a membre de l’espècie, he fet el que s’esperava de mi, el que havia de fer, i sentir això és un plaer. Ara sóc un primat pare.

Felicitats.

Tenir les nenes és el millor que he fet mai, però també és cert que es perden coses: el temps que em dedicava, la independència, una certa despreocupació, dormir d’una tirada. Jo era un lector voraç, i això se m’ha acabat. Espero que sigui temporalment. Ara no tinc energia per llegir com llegia abans. Quan ets pare, d’alguna manera, deixes de ser tu.

Explica-m’ho.

Tu deixes de ser tu i la parella també deixa de ser la parella per passar a ser una altra cosa, una associació per criar fills. I depenent del caràcter de cadascú, això pot ser més o menys dur de portar. Hi ha parelles que no ho poden superar.

Certament és una prova.

Quan comparo la nostra generació amb la dels nostres pares, veig que la seva era més rocosa, més dura. Ells portaven millor això de tenir fills. Ells treballaven més dur del que treballem nosaltres. O potser és que ens queixem més. Reconec que sóc més afectuós, però també més fràgil psicològicament del que eren ells.

Quin vincle tenen les nenes?

Ara es comença a establir. La petita encara és un nadó i la gran intenta fer el que veu fer a la mare. Vol agafar la nena, vol donar-li el biberó o netejar-la. Però té només tres anys i ho fa tot de manera un pèl matussera, i li fa mal. Això ha fet que la petita comenci a desenvolupar eines de defensa.

Quines?

Li estira els cabells.

Deu ser efectiva...

Hi ha un vincle molt fort, s’estimen però també s’enfaden. Suposo que això seguirà sent així quan creixin. La gran intenta educar la petita i la renya, fins que la petita deixa de fer-li cas i la gran ha de resignar-se. Una cosa que em sorprèn és que parlen molt entre elles.

Dius que la petita parla?

Fa sorolls sense articular paraules però d’alguna manera s’entenen. Jo no sé què es deuen dir, però parlen estona. Ara la gran va repetint una cosa que no sé d’on l’ha tret, potser de la tele. Va dient en castellà: “Esto es imposible”. Ho diu quan toca i quan no toca, en tot moment. Sempre que pot la cola. Li poses un plat de crema de verdures i et deixa anar: “Esto es imposible”.

Ets un home tranquil, oi?

I les dues nenes també tenen un punt de tranquil·litat que jo agraeixo molt. Hi ha una constant en el caràcter de les dues, perquè són tranquil·les, amoroses, obedients.

És mèrit teu?

No tinc cap teoria i no sé quina part de genètica hi ha en el seu comportament. Un pare no sap mai com serà el fill, si vergonyós o sociable, nerviós o pallasso. Hi ha pares tranquils que tenen fills que semblen cabres.

Cap consell?

Transmet tranquil·litat. Reacciona amb calma. És el clima que procurem que hi hagi a casa, però també la manera com intentem fer les coses. Si un nen cau o trenca alguna cosa cal actuar amb moderació, sense estressar-se ni dramatitzar massa. I no cridar mai. Cal ser ferms, però sense perdre els papers. A vegades veus pares discutint a crits amb nens que estan totalment creuats i que diries que estan a punt d’entrar en combustió.

Alguna cosa que t’hagi fet feliç.

La gran ens imita molt i, com que ens veu cuidar la seva germana i a ella, també fa el mateix amb nosaltres, els pares. L’altre dia vaig topar amb un moble i em vaig fer una mica de sang a la cama. La nena se’n va adonar i va venir a preguntar-me què em passava i si em feia mal. Li vaig dir que sí, que una mica i, per curar-me, es va agenollar i em va fer un petó a la ferida.