05/12/2015

“Què estic fent jo per créixer?”

3 min
“Què estic fent jo per créixer?”

Quan dues persones que no es coneixen decideixen fer un viatge, la manera d’evitar problemes és seure i decidir què interessa a cadascú, què vol veure i on vol anar. Doncs això, quan comencem aquest gran viatge que és ser pares, no ho fem. El comencem sense haver pactat en quins valors volem educar.

Quins són aquests valors?

En els nostres llibres parlem de persones CAPA, és a dir: creatives, amoroses, pacífiques i autònomes.

Com s’educa?

No es tracta de què fem els pares amb els fills sinó què hem de fer els pares amb nosaltres mateixos.

Carai!

L’educació és un aprenentatge per model. No es tracta de què diem als fills que han de fer, sinó del que ells veuen que practiquem nosaltres. Els pares s’han de fer preguntes. Què estic fent jo per créixer? Què hi ha de creatiu en la meva vida? Com em miro la realitat? Com encaro els imprevistos? Què estic fent que sigui amorós? Què hi ha en la meva vida de tendresa, de compassió, de sensibilitat amb mi, amb els altres, amb el món? Fins a quin punt sóc autònom o depenc de l’aprovació dels altres?

Uf!

Tu, pare, treballa’t tot això i la resta ja anirà rutllant.

Però fent de pares i mares ja duem prou pes, no?

Ningú té una vida totalment satisfactòria, però cal treballar contínuament perquè ho sigui. Hi ha una frase que m’agrada molt: tenir un fill no et fa pare, de la mateixa manera que tenir un piano no et fa pianista. I encara hi ha una altra idea: no podem ensenyar a nedar a ningú durant un naufragi.

Parlem de l’adolescència.

És una lluita. És el xoc entre una persona que vol créixer i necessita terreny per fer-ho i, a l’altra banda, una persona dolguda per les crítiques i l’actitud del fill. És immadur pensar que els adolescents ens agredeixen i responem atacant.

I què podem fer?

L’adolescència és un període crític. Si no has fet un entrenament des del primer moment, si no adquireixes eines preventives, quan arribi el naufragi no tindràs cap recurs. No es tracta d’anar a buscar la llista dels deu consells per tractar un adolescent. De què serveixen aquests consells si no els tinc integrats?

No sé si em tranquil·litza gaire, tot això.

Els fills veuen si sóc coherent. Per ser coherent cal estar ben alineat. El teu pensament, el teu sentiment i la teva acció han d’estar alineats. Si no sóc coherent difícilment tindré autoritat moral davant dels fills.

Dóna’m algun consell.Per on puc començar?

Per reconèixer tot allò que el nostre fill sí que està fent bé. No comencis mai una conversa fent la llista de les coses que el teu fill no ha fet o ha fet malament. No t’ho creuràs però m’he trobat pares que em confessen que no són capaços de trobar res en els seus fills que els agradi. Aquí hi ha un problema. Potser el teu fill és molt desordenat, però té una gran sensibilitat social. Cal fer-ho explícit.

Una última reflexió.

Hi ha un conte de l’Eduardo Galeano sobre un terrissaire que, quan es jubila, agafa l’obra més valuosa que ha creat al llarg de la seva vida i la dóna al jove terrissaire que el substituirà. Aquest, en lloc de posar-la en una vitrina i venerar-la, la destrueix, l’esmicola en mil trossos.

Oh.

Però aquest no és el final del conte. A poc a poc, el nou terrissaire va agafant aquests trossos i els va afegint a les seves figures. Educar és això. Tu, pare, no esperis que els fills adorin el que creus important. Tal cosa no passarà perquè els fills han de trobar el seu camí.

stats