Acostumo a fer poques afirmacions categòriques. En educació hem de deixar sempre espai als matisos, a les excepcions, al mode condicional dels verbs. I defugir plantejaments taxatius o deterministes per donar plena cabuda a la singularitat de cada ésser humà i atorgar-li un marge prou ampli de possibilitats. Però últimament hi ha una afirmació rotunda que faig molt sovint: només podrem fer un país nou si fem persones noves. No hi ha cap altra manera de fer un país nou.
Em sembla més que obvi que ens cal un país nou. Amb maneres de fer, de ser i de relacionar-nos noves. Més sanes, més nobles, més justes i belles. No ho aconseguirem si canviem tan sols les estructures, les lleis o els procediments. Hem de transformar necessàriament les persones. I no hem de començar pels més petits, sinó per nosaltres, els adults. Per les mares, els pares, els mestres, les professions d’atenció a la infància i l’adolescència i els agents socials en general, que tenim a les nostres mans l’educació de les criatures que es convertiran en els adults del demà.
Només serem un país emocionalment més sa i feliç si fem persones emocionalment més sanes i felices. I persones més sanes i felices no les faran persones emocionalment trastornades o superades. Només adquirint una sèrie d’hàbits emocionals sans que ens falten podrem transmetre una educació que sigui emocional i sana. El camí no és implantar una assignatura obligatòria d’educació emocional a les escoles. El primer requisit per a una societat més evolucionada i equilibrada emocionalment és la consciència emocional dels adults. Deixem-nos de fitxes, maletes didàctiques i activitats d’educació emocional per als alumnes i revisem primer la pròpia motxilla. Preguntem-nos què ens pesa i què els pesa als altres de nosaltres. Què fa que pesi tant i com podríem alleugerir-ho. Per a què fem el que fem. Si està prou al servei de la vida, si encomana alegria de viure i si és llavor de concòrdia. Què ens diuen de nosaltres -i no tant dels altres- els conflictes que tenim. Amb quins assumptes i emocions personals o familiars no resoltes ens poden estar confrontant i quins nous passos d’evolució ens estan exigint.
Necessitem el coratge i la humilitat de mirar cap endins i de fer-nos preguntes noves que ens facin persones noves per a un país nou.
