Temps enrere em va arribar un powerpoint d'aquests anònims que corren per la xarxa que feia referència a com s'han invertit els rols de pares i fills actualment. Deia coses com ara que els pares actuals som l'última generació que vam respectar els nostres pares i la primera que no som respectats pels nostres fills; l'última que teníem por dels pares i la primera que tenim por dels fills; l'última que havia de complaure els pares i la primera que ha de complaure els fills... Ho vaig trobar una mica exagerat i no vaig sintonitzar amb el to admonitori del text, però tenia una base de realitat i em va fer pensar. Sobretot el que fa referència al fet que els pares i mares d'avui tenen més contemplacions amb els fills.
Els meus pares, suposo que com la majoria de pares de l'època, a l'hora de prendre una decisió no es regien pel criteri de si la meva germana i jo els estimaríem més o menys en funció del que decidissin. La seva prioritat no era la nostra comoditat o satisfacció, sinó el que ells consideraven que ens ajudaria a madurar, a espavilar-nos, a pujar "rectes" -com es deia abans- i a convertir-nos en persones de bé.
Saber dir que no
Actualment, la tendència a complaure, a plànyer i a sobreprotegir els fills ha augmentat. A mi, que em vaig criar a pagès i vaig haver d'agafar autobusos de línia i transitar per descampats des de ben joveneta, em sembla una mica fora mida que ara els anem a recollir en cotxe a tres carrers de casa. O que no els diguem un no per si s'enfaden o es traumatitzen. Em preocupa que ens preocupi tant guanyar-nos la seva estimació. Sóc de les que pensen que hem de fer les coses bàsicament perquè estimem els nostres fills i no perquè ens estimin ells a nosaltres. I, en aquest cas, estimar-los no significa fer-los la vida fàcil, sinó fer-los aptes per a la vida.
