"Perceben les teves contradiccions"

Ángeles González-Sinde és directora de cinema, guionista i mare de l'Estrella i la Valentina, de 15 i 9 anys. Exministra de Cultura, ha escrit llibres infantils com 'Rosanda y el hombrecito blanco', publicat a Edebé. També ha sigut finalista del premi Planeta amb 'El buen hijo'

Una cosa que avui nosaltres fem més del que van fer els nostres pares és que estem més presents en la vida dels fills. La meva mare, per exemple, era mestressa de casa i s'hi estava tot el dia, però, en canvi, jo no tenia la sensació que m'acompanyés emocionalment. Avui els pares estem més presents en la vida dels fills. Abans el món estava més escindit entre el món dels adults i el dels nens, i en aquest món infantil els nens anàvem més a la nostra. La part dolenta d'això és que avui els nens estan massa vigilats. Els nostres fills gairebé són presoners, especialment els que viuen a les ciutats.

Què més has pogut observar?

Doncs mira, veig mares amb filles adolescents que, quan discuteixen, es posen al mateix nivell i crec que és un error discutir massa amb ells. Això em va passar amb la filla petita, que té un caràcter molt fort i tot allò que no li sembla bé ho diu. I resultava que sempre teníem unes discussions tremendes. I una mestra de l'escola em va dir això, que no havia d'entrar en la discussió de segons quines coses, que la nostra feina és fer d'adults, i els adults hem de saber què està bé i què està malament. Si ens deixem arrossegar cap a les discussions això els dóna inseguretat. La seguretat està en el fet de negar-se a discutir segons què.

Carai, és cert.

Més que discutir cal escoltar. Amb els adolescents sobretot, és impossible tenir una resposta encertada per a cada un dels seus conflictes, que són moltíssims. Hi ha un llibre que em va agradar molt: Com hem de parlar perquè els nens escoltin & escoltar perquè els fills parlin (Adele Faber i Elaine Mazlish). És un llibre boníssim. De fet, he fet servir el llibre per a les relacions amb altra gent, no només amb els fills.

Has corregit errors, d'una filla a l'altra?

De fet he corregit una cosa amb la gran, que sempre ha sigut una nena de tracte molt fàcil, molt responsable. I ara, a l'adolescència, el seu pare i jo ens hem adonat que hi hem descarregat massa responsabilitats. I és que és una nena que es posa tant en el lloc de l'altre, es preocupa tant dels pares, que això durant l'adolescència ha fet que li costés una mica més trobar el seu lloc. Per tant, quan tens un fill molt bo, amb un gran cor com el que té la meva filla, veig que no ens hi hem d'arrepenjar tant.

Ho entenc. ¿Et preocupa res especialment?

Com que tinc filles, em preocupa el tema de l'aspecte físic: els cabells, la roba, el pes. Tot això comença a ser una obsessió per a elles. Recordo que quan era jove i vaig anar a estudiar als Estats Units em sorprenia molt la mania que tenien les nenes de comportar-se com a noies grans. Això, ara, ja està passant aquí i és una llàstima. Sembla que tinguin pressa per deixar de ser nenes. Per a les nenes la pressió sobre el seu aspecte físic és enorme.

I no era així abans?

Potser sí, però no recordo que fos una pressió tan forta. Jo no recordo tenir aquesta preocupació als nou anys, i la meva filla petita la té. I no sé quina resposta hem de tenir els pares en aquest aspecte. En aquests temes és molt fàcil ficar la pota. A més, moltes coses que tu fas de manera inconscient els teus fills les capten, perquè tenen una antena enorme per captar les teves contradiccions. Les teves contradiccions ells les perceben i això els genera soroll dins del cap.

I, en aquests casos, què s'hi pot fer?

Alguns cops confessar la teva pròpia confusió alleuja el nen, perquè s'adona que no només té el problema ell, sinó que és un problema per a tothom. Per tant, per ser pare cal tenir seguretat en tu mateix però molt sovint també has de ser prou humil per reconèixer que hi ha situacions per a les quals no tens cap resposta.