Tot i que la separació del nadó de la seva mare és una pràctica recent, ha estat la tònica comuna i protocol·lària en les darreres dècades en els parts assistits a hospitals de tot el món. S’ha duit a terme a favor dels estrictes controls mèdics als bebès, també per afavorir el descans i la recuperació de les mares. Actualment, es promou recuperar el contacte mare-fill en l’anomenat pell amb pell, que consisteix a col·locar el nadó sobre el pit nu de la mare o deixar-lo sobre el seu ventre en els moments posteriors al naixement. L’Organització Mundial de la Salut recomana que l’infant es col·loqui en contacte amb la pell de la seva mare immediatament durant almenys una hora. Aquesta pràctica s’està estenent a molts hospitals avui dia, sempre que les condicions clíniques ho permetin.

Els beneficis d’aquest contacte per al nadó són múltiples:

- Facilita l’inici i el desenvolupament de la lactància.

- Estabilització de freqüència cardíaca i respiratòria de manera precoç.

- Ajuda a la regulació de la temperatura.

- Disminueix l’estrès després del part.

- Disminueix el plor dels nadons.

- Disminució del dolor quan es realitza alguna tècnica invasiva.

- Facilita el mutu reconeixement i l’establiment del vincle afectiu.

Tanmateix, els beneficis no són només per al nadó, sinó que la mare també es beneficia del contacte pell amb pell a curt i llarg termini. A més d’afavorir el funcionament fisiològic en el postpart immediat, disminueix l’ansietat materna i augmenta l’autoconfiança. Tot això disminueix al seu torn la probabilitat de depressió postpart. A causa de l’estimulació que produeix sobre la producció d’una hormona anomenada oxitocina (comunament coneguda com l’hormona de l’amor), resulta un facilitador per a la conducta de maternatge i criança, no només en la mare, sinó també en el pare quan és ell qui realitza el contacte pell amb pell.

No hi ha dubte que els beneficis estan demostrats. Però què passa en el nadó i en la mare en aquests moments? Es produeixen importantíssims processos neurobiològics i hormonals. Durant el part es registren fortes descàrregues d’hormones, com la noradrenalina. Això permet que el nadó mantingui un estat d’alerta tranquil·la després del naixement. Aquest moment que dura unes poques hores es denomina període sensitiu. El nadó és capaç de mantenir els ulls oberts i girar el cap cercant la cara i els ulls de la mare. La recent descàrrega hormonal ha aguditzat també l’olfacte, la qual cosa facilitarà que el bebè pugui fixar en la seva memòria l’olor de la mare. Aquí s’inicia el vincle primari entre ells.

Es creen múltiples connexions neruronales, algunes també de vital importància per al desenvolupament psíquic, emocional i social del nounat. A la llum de la neurociència actual s’ha pogut comprovar que el contacte pell amb pell posa en funcionament l’activació de circuits neuronals directament relacionats amb la intel·ligència emocional. En el precís instant en què el nadó que mama obre els ulls per fixar el rostre de la seva mare, les connexions comencen a produir-se. Aquests circuits cerebrals no només s’activen en el bebè, sinó també en la mare i es desenvolupen en tots dos els circuits de l’oxitocina, base neurobiològica de la nostra capacitat d’estimar.

El nadó neix conscient, atent i preparat per a la íntima interacció i esperant relacionar-se. El cos matern és el mitjà natural i idoni per a aquesta interacció, que serveix de base per transmetre que el món és un lloc fiable i segur. I en concordança amb aquesta experiència primerenca, es poden desenvolupar els circuits cerebrals per l’empatia i l’amor. Al contrari, sotmetent el bebè a estrès, es propicia que davant l’experiència de por, dolor i desemparament s’activin els circuits de l’hormona anomenada cortisol i s’inhibeixen els de l’oxitocina. És el que s’anomena l’epigenètica del desenvolupament. Les experiències precoces modulen el desenvolupament cerebral.

La natura ho disposa tot per propiciar el fort vincle entre mare i fill que determinarà la relació d’aquest amb ella, amb la resta de persones i amb el món. Tot i així, cal dir que si bé el que succeeix en els primers moments de vida és determinant, no és una llei de tot o res. El vincle afectiu pot construir-se amb posterioritat. La naturalesa tan sols procura que estimar i criar ens resulti més natural, fàcil i satisfactori.