PALOMA ARENÓS

Pautes per ser més pacients

La paciència és una eina fonamental en l’educació emocional dels fills 

Pautes per ser més pacients Acompanyar  la frustració / FOTO: GETTY Zoom

Amb l’arribada del setembre molta gent es planteja nous reptes: deixar de fumar, anar al gimnàs, menjar més sa... Però n’hi ha un que si es treballa bé esdevindrà un regal de per vida tant per als pares com per als fills: entrenar-se per ser més pacients. De fet, la paciència és una eina fonamental en l’educació emocional dels infants, ja que ajuda a gestionar les frustracions, la ràbia i les rebequeries.

Ara ja no hi ha excuses per entrenar-la i enfortir-la, com si fos un múscul. El portal educatiu Edúkame, una start-up barcelonina liderada per Juan Carlos Mora, conseller delegat, i la pedagoga Cristina Garcia, ha impulsat El repte de la paciència a les seves xarxes socials. En concret, al juliol van engegar al seu Facebook un programa gratuït amb set propostes per guanyar més paciència i millorar la relació emocional amb els fills o néts. L’objectiu era arribar als 5.000 seguidors i ho van aconseguir els primers dies de la campanya. “Ara ja superem els 11.000 -explica Mora-. Hi ha molt de publicat sobre l’embaràs, el son, l’alimentació infantil... però gairebé res sobre la paciència. Vam detectar que era una necessitat dels pares. És un tema sobre el qual rebem moltes consultes al portal per part de pares molt angoixats perquè acaben cridant o renyant els fills perquè s’han desbordat i després se senten fatal. Per tant, oferim consells pedagògics molt pràctics i senzills d’aplicar. Qui vulgui aprofundir-hi, té una opció premium de 21 dies i les nostres guies”.

El mètode dels set dies, pensat per a infants de fins a 12 anys, és molt accessible i proposa canvis com adaptar-se per una estona al ritme de l’infant i rebaixar expectatives o reformular ordres per preguntes que animin la criatura a escollir.

Comprar paciència

La terapeuta familiar Cristina Garcia, creadora dels continguts del repte i autora de la guia El método de la paciencia con hijos -publicat per Edúkame-, explica: “Vivim en una societat en què la pressa i l’exigència ens acompanyen en totes les situacions de la vida. Volem resultats immediats en la parella, en la professió, en la malaltia i també amb els fills. La paciència és una pràctica que s’ha d’anar cultivant, però ha de sortir de dins teu. Per guanyar-ne amb els nostres fills, el canvi ha de venir primer dels pares, i no a la inversa”.

Garcia proposa diferents maneres de guanyar paciència. “Pots començar desfent-te de pensaments negatius relacionats amb el fill o el seu comportament. Especialment als 2-3 anys, els nens no fan malifetes per fer-te mal, senzillament estan explorant el món i això forma part del procés evolutiu. No els etiquetis dient que són mandrosos, desobedients, lents, desafiants... El nen està creixent i provant els seus propis límits i el que necessita dels pares són pautes clares amb seguretat, amor i constància. Hem d’acompanyar-los en la frustració”.

Per guanyar en paciència és necessari renovar energies per evitar seguir queixant-se i alimentant el mal humor i la poca tolerància. “¿O prefereixes seguir culpabilitzant inconscientment els teus fills del cansament i l’esgotament en lloc de mirar com pots renovar energies? -pregunta Garcia-. A molts pares amb qui treballo els poso de deures que pensin de quina manera poden disposar d’una mica de temps per a ells, que els serveixi per descansar i per recuperar la pau. De vegades només cal demanar ajuda a un amic o familiar per aconseguir una tarda a la setmana sols o en parella. O delegar obligacions per no esgotar-se”, argumenta.

I aporta dues claus més: reduir exigència -per tant demanar menys als fills- i ajustar les nostres expectatives cap a ells. “Si véns molt cansat de la feina i havies previst banyar-los i fer el sopar, cal abaixar l’exigència i aquell dia, per exemple, no fer el bany i encarregar el sopar o preparar algun àpat molt senzill -diu l’educadora-. O si demanes a un infant de tres anys que reculli les joguines, no esperis que ho faci ràpid i perfectament. L’has de motivar, fer-ne un joc, implicar-te amb ell i donar-li temps perquè ho adapti a les seves capacitats. Tenir expectatives diferents de la necessitat o la capacitat dels nens no només porta a perdre la paciència, sinó que genera molta frustració i emprenyament”, lamenta.

Pocs suports

La psicòloga Meritxell Almirall, responsable del centre Som Pares de Vilanova i la Geltrú, reflexiona sobre la pèrdua de la tribu. “A l’hora de criar, els pares, en molts casos, ho han de fer gairebé en solitari, i no és gens fàcil. Hi ha una tendència a no arribar a tot i voler ser a tot arreu, i optem per fer acomodar els fills al ritme de vida adult, quan hauria de ser al revés”.

“El que més em preocupa -raona-és que els nens van creixent amb la sensació que molesten. Quan per fi es retroben amb els pares al vespre no hi ha una disponibilitat al 100% per als fills perquè hi ha massa feina per acabar”. L’experta especifica: “Mai s’ha de recórrer al càstig amb els nens. Hi ha milions de maneres d’evitar-lo però hem d’estar disposats a invertir temps en quantitat i de qualitat amb els fills: joc, riures, parlar, respirar i aguantar”. I adverteix també del perill de “comprar” els nens. “Per més joguines i llaminadures que li compri, no m’estimarà més. Si els acostumem a fer-los regals per compensar el poc temps que passem amb ells, quan són grans això es converteix en una exigència i es gira en contra”, alerta.

Proposa un exercici quotidià: escriure en un paper com és un dia a dia dels nostres fills des que es lleven fins que van a dormir. “Quan ho tinguem, comptem les hores que passem amb ells. I d’aquestes, quines dediquem a la comunicació i al joc. Sense tele ni mòbils. Només temps de mirar-los als ulls, parlar i jugar. És suficient?” Aquí queda el segon repte.

Acompanyar  la frustració i saber dir ‘no’ quan toca

La psicòloga Meritxell Almirall veu bàsic posar uns límits clars en l’educació dels fills i acompanyar emocionalment la seva frustració. “No cal buscar situacions de frustració expressament per als menuts -explica-. La vida ja els en va oferint contínuament”. “És bo dir-los que no quan cal, i ho necessiten per créixer emocionalment sans. Molts pares tenen por a la reacció del nen i per això acaben concedint desitjos que no consideren convenients només per evitar una rebequeria o una enrabiada, però el cert és que no estem guanyant res amb aquest sistema”, adverteix.

Almirall, directora del centre Som Pares de Vilanova i la Geltrú, destaca que “hem d’educar els menuts en gestionar la seva ràbia, la seva frustració, mostrar-los maneres adequades d’enfadar-se. Se’ls poden oferir recursos com la tortuga, el semàfor, respiracions, un coixí per descarregar la ràbia, una plantilla de reforç positiu amb gomets cada cop que no crida, per exemple… Als nens els ajuden molt els suports manipulables i amb els quals poden veure l’evolució que fan”.

L’experta proposa jugar a jocs de taula en família. “Són molt útils per treballar frustracions, torns d’espera, saber perdre, guanyar, treball cooperatiu... Molts pares vénen a la consulta i ens expliquen que no saben perdre i que ja no juguen amb ells. És precisament aquí quan cal jugar més i practicar més”, conclou.