Notícies

Els menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) ja tenen edat per veure les notícies de la tele i comentar-les. És un canvi interessant, perquè les nostres converses s’amplien, i en lloc de parlar només de si volen quedar amb el Pepet o la Pepeta i demanar-exigir que ens espavilem i truquem als pares del Pepet o la Pepeta per fer-ho possible, ara parlem de Rodrigo Rato i els quaranta lladres i el que demanen-exigeixen són explicacions i justícia.

Calleu!

Veure les notícies amb l’opció de comentaris dels MEC és alliçonador. Quan a l’informatiu de torn expliquen que es produeix un judici tres o deu anys després del fet que es jutja, no entenen res: “Però que n’és de lenta la justícia!” Quan els sortejos de la Champions altre cop afavoreixen el Madrid amb un rival sospitosament dèbil, s’exclamen, suspicaços. I si veuen arribar restes de petroli a una platja després d’un vessament, i ens senten recordar als adults els “hilillos de plastilina ”, es caguen en tot en descobrir que certes espifiades no són un obstacle per convertir-te en president del govern.

Però, esclar, no a tots ens interessen les mateixes coses i de vegades l’estona de l’informatiu es converteix en un guirigall inaguantable. Mentre una agusa l’oïda per escoltar qualsevol informació relacionada amb el David Fernàndez, els altres xerren i la interessada crida: “Calleu!” Però després aquest “calleu!” el diu el que abans xerrava i que ara vol escoltar l’elogi de les grans jugades d’Andrés Iniesta. Però llavors arriba el miserable i vergonyant infraespai de temps dedicat a la cultura i sóc jo la que em veig obligada a cridar “calleu!”, i així anem cridant per torns i aquella opció de veure les notícies amb comentaris del públic assistent esdevé un mal de cap.

Silenci

Fins que de sobte una notícia ens toca de prop. Algú que coneixem i estimem molt era a l’institut on un noi va matar un professor. Llavors tot canvia. Les notícies sobre el fet s’escolten en silenci i s’examina els periodistes i el tractament de la notícia amb lupa. Aquest algú que coneixem ha explicat als MEC com les van gastar tantes televisions i diaris. Com es demanava declaracions als alumnes sense tenir en compte que eren menors d’edat. Com dues teles privades van gravar el minut de silenci fet al pati de l’institut, malgrat que el centre havia demanat que no ho fessin. Han perdut la innocència i ara saben que no tots els que diuen que són periodistes exerceixen l’ofici de la millor manera.

Però també han après que l’ús del WhatsApp i el Facebook com un mitjà per explicar assumptes privats és perillós, ja que els amics d’aquest algú que coneixem van enviar-se àudios narrant el que havia passat a l’institut, i no se sap com el seu àudio va arribar a alguns mitjans de comunicació. A més, com a progenitors ens ha tocat aclarir que certes malalties mentals, com la depressió o l’esquizofrènia, no equivalen a convertir-te en un assassí, ni de bon tros. Per sort ho hem pogut fer gràcies a l’ajuda d’amics que hi entenen del tema, com la Mireia Ambrós, que s’ha preocupat de fer-nos arribar informació valuosa quan aquesta informació es donava en comptagotes.

I jo no sé si els protagonistes de les notícies i tants d’aquests mals periodistes són conscients que hi ha espectadors menors d’edat veient, escoltant i prenent nota, i que potser no arriben als divuit anys però ho entenen tot a la primera.