"No t'has de barallar per tot"

Patricia Martín és agent literària i mare de la Mar i el Marçal, de 24 i 9 anys. A més, dirigeix l'editorial Flamboyant, especialitzada en àlbum infantil il·lustrat. El 2012 va guanyar el premi Ciutat de Badalona de narrativa juvenil amb la novel·la 'Una de zombis' (ed. Estrella Polar)

"No t'has de barallar per tot" / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

La gent es queda parada quan els dic que els dos fills són del mateix pare, perquè es porten quinze anys. Quan passa això, sovint és perquè has començat amb algú altre. Però no és el nostre cas.

Amb qui ho has fet millor?

Amb la gran, perquè jo era més exigent amb mi mateixa. Vaig tenir-la de molt jove i ho volia fer tot perfecte. I em va sortir una filla de llibre. Amb el nen ja va ser una altra història. Em vaig relaxar. Amb l'edat canvies i te n'adones que les coses no són tan importants.

Parla'm d'aquestes diferències.

La meva filla era més obedient. Jo era més estricta amb els horaris, amb el menjar, amb les normes. Recordo que de ben petita ella anava i tornava sola de l'escola, i es feia l'esmorzar i el berenar. Ara els nens no són així, ni el meu ni els seus amics. Ara els protegim més i crec que els idiotitzem. Podrien fer moltes més coses de les que fan. Per exemple, jo li faig la cartera, tot i que a l'escola ens demanen que cada nen se la faci. Sé que ho faig malament. Mira, fa anys, quan la nena era petita, la vaig castigar sense tele i ens vam estar anys sense mirar-la.

Què dius?

Sí, es va espatllar i ja no la vam arreglar. Vam estar vuit anys sense televisor.

Què has volgut corregir expressament?

Amb la meva filla tenia un humor molt cínic, perquè jo sóc així. Algun cop li feia comentaris força durs i quan va ser gran m'ho va dir. Em va explicar que allò no li agradava gens, que no suportava que jo rigués en segons quines situacions, que no entenia les meves bromes. I això amb el petit ja no ho faig.

Com va ser la seva adolescència?

El seu pare la recorda amb més duresa que jo. Els adolescents et miren amb cara d'odi i tu penses: no m'ho mereixo, això. Però ells fan amb tu el mateix que tu vas fer amb els teus pares. Els pares tenen molt control dels fills mentre són petits, però quan són adolescents ja no saben ni amb qui van.

El petit s'hi va acostant.

S'està transformant i he tingut sorpreses. Als nou anys s'està tornant un nen molt reflexiu, mentre que fins ara no ho havia sigut gens. I s'ha tornat sensible. Potser és el moment. No recordo si la gran va passar per aquests canvis. Ella té molt caràcter, és molt dura. Era molt negociadora. Recordo que posava normes i ella em deia directament que no les compliria, que no arribaria a casa a tal hora. Mai no em deia mentides. Em deia obertament les coses. Mai va jugar brut. Per contra, fins ara el nen ha sigut més dòcil, però comença a tenir rampells que em sorprenen. Està com enfadat.

Vaja.

Té aquesta lluita entre estar enganxat tot el dia a la mama i voler ser gran. Ja comença a ser una persona independent i hi ha moltes coses que jo ja no puc controlar: els seus pensaments, les seves baralles. Pregunta al pare d'un fill adolescent quatre coses que li agrada fer al seu fill i segurament no te les sabrà dir totes. Els nostres fills comencen a ser persones independents abans del que ens pensem.

He llegit Una de zombis. Els protagonistes són els teus fills, oi?

Una mica sí. Els veia a ells quan l'escrivia. Feia servir les seves cares, i les dels seus cosins. És la història d'una colla de nens que s'escapen d'una Barcelona poblada de zombis.

Fa riure i és tendra. M'ha agradat. Acabem amb un consell.

Mira, al final tot consisteix a estimar-te'ls molt. No cal gran cosa més. Crec que no t'has de barallar per tot. Has de triar. Si el teu fill no recull la roba, no fa els deures, no estudia, li fa mandra dutxar-se... Són massa coses. Tria'n una o dues i presenta batalla fins que guanyis. Amb tot no es pot.