M. JESÚS COMELLAS

No fer res. Escoltar i mirar

Que difícil ens resulta estar en silenci! I no només a la canalla, també als adults. Sembla que ens entri pànic, com si se’ns buidés el món, com si ens faltés la vida... Com si... I és que amb tant soroll com ens envolta, hem arribat a creure que la vida és només això: soroll.

Però, ¿hem pensat en el valor del silenci i de pensar en silenci? A primer cop d’ull pot semblar que sí. Ho confirmen frases tan sentides com “cal estudiar en silenci”, “cal pensar”, “cal afinar l’oïda”... Expressions que, finalment, semblen contradictòries si no deixem, o fins i tot busquem, aquests moments de silenci per allunyar-nos d’aquest soroll que ho emmascara tot.

¿Sabem valorar el fet d’estar en silenci al bosc, de nit o de dia, i adonar-nos que hi ha petits brogits i sorolls que ens mostren que hi ha molta vida? ¿Sabem escoltar el brogit del mar, tan repetitiu i a la vegada tan viu? O la remor de les fulles dels arbres i el cant dels ocells, que si fem tant soroll, marxen o callen?

Per pensar -i per poder escoltar les idees que tenim, el que volem, els sentiments i els neguits que tenim- cal estar en silenci. Cal, en certa manera, que ens puguem separar del món exterior per entrar en l’interior. Aquest món del qual tan sovint parlem i que massa sovint ignorem. ¿Hem pensat que cal ensenyar a fer aquest passeig pel silenci? Si ho diem a la canalla però no ho fem i no els ho ensenyem, no ho poden aprendre. És massa subtil.

De ben segur que hi hem de posar paraules, però primer hem d’aprendre a separar-nos dels sorolls inevitables dels aparells, dels cotxes, de tants objectes que ens envolten i que formen part de la nostra vida. Segur que cal que ensenyem a la canalla a despullar-nos, segons on anem, d’aquest paquet tan ple de sorolls. Cal, per poder mirar la posta de sol i no fer res, només gaudir del silenci. També, aprendre a mirar el que mirem però no veiem: les cares que fa la gent, com anem pel carrer, com ens miren els ulls encuriosits de les criatures petites, les persones que fan cara de cansades, les atrafegades i aquelles que van amb un somriure que els il·lumina la cara.

Si ho mirem de debò, podrem parlar després amb ells de què han vist. I de com ho interpreten. ¿I si els ensenyem a mirar, escoltar i pensar com es veuen i com ens veiem?