Així fa de pare

“No hi ha fórmules, per sort”

Oriol Junqueras és historiador, president d’ERC i pare del Lluc, de dos anys i mig, i de la Joana, que acaba de néixer. Viuen a Sant Vicenç dels Horts, d’on és l’alcalde. És professor de la UAB i va participar durant anys en el programa ‘En guàrdia!’, de Catalunya Ràdio

“No hi ha fórmules, per sort” / FOTO: XAVIER BERTRAL Zoom

La paternitat i la política són dues experiències molt intenses que coincideixen i el temps no és elàstic. Mentre ets en un lloc no pots ser en un altre. En aquest sentit, ser pare i president d’Esquerra xoca. D’altra banda, hi ha una certa complementarietat. Ser pare fa que, per molt rellevant que sigui el que puguis estar fent, sovint el cap acabi pensant en la família. I això relativitza la vida política. La vida familiar t’allibera de l’addicció que et podria provocar la política.

Com cal fer de pare?

Cada parella ha de trobar l’equilibri, primer entre ells i després en la relació amb els fills. Com que tots els factors que intervenen en l’equació familiar són diferents, és molt difícil donar consells.

Cap ni un?

És que només pots arribar a donar consells molt genèrics, que al final poden no tenir gaire valor pràctic. Què vols aconsellar? Que cal estimar molt els fills? Doncs sí, esclar que cal estimar-los. Què més? Que cal saber marcar uns límits? Bé, perfecte, però on són exactament aquests límits? Què és el que cal prohibir? Com? Quan? De quina manera?

Què et capfica?

Milers de coses. L’escola, la formació, les interaccions socials que tindran en un món molt complex i obert. Els nostres fills es jubilaran aproximadament l’any 2080 i no tenim ni idea de com serà el món llavors. No sabem ben bé quins reptes afrontaran i què necessitaran per a la seva vida professional o afectiva. Aquí tothom fa les seves suposicions.

Quines són les teves?

Sovint es creu que seran importants coneixements com les llengües, les matemàtiques, els procediments. Però a vegades no tenim en compte aspectes com de quina manera els nostres fills interactuaran amb els companys, els veïns o la resta de la societat. Hi ha una formació de caràcter afectiu i emocional que és clau.

T’entenc.

Tots volem trobar un punt d’equilibri. Volem que el nostre fill sigui ambiciós però no massa, que sigui competitiu però no massa. Contínuament penses en tot això i la manera de trobar respostes sovint és observar com s’ho han fet altres pares que tens a prop, gent que creus que se n’ha sortit prou bé i que tenen uns fills encantadors, que han superat l’adolescència amb una certa dignitat. Et fas preguntes sobre quins poden ser els elements clau en la formació dels fills, però no hi ha una resposta clara. És com el fet de dormir.

Gran tema.

Cada criatura és diferent. Uns nens tenen més facilitat que altres per dormir. I aquí es mescla tot, aspectes de l’entorn i aspectes genètics. I ser pare vol dir gestionar una realitat que mai pots canviar del tot. Quan ets pare molts apriorismes i simplificacions queden desbordats per la complexitat de la realitat.

Som pares perplexos.

Una cosa és exigir a una realitat llunyana que s’adeqüi a les teves idees i una altra és demanar-ho a una realitat tan propera com és un fill. Amb els fills els apriorismes queden desbancats. Veus que les teves suposicions no serveixen per a gran cosa, que cal improvisar, que constantment t’ho has de replantejar tot.

Cert.

En la vida d’un nen els canvis són constants. Si alguna cosa caracteritza la seva vida és l’evolució constant. Els canvis són tan sobtats que sovint són difícils d’assimilar i gestionar, especialment en l’etapa adolescent.

Sempre tens la sensació que arribes tard.

A tots ens agradaria tenir fórmules màgiques per educar els fills, però per sort no existeixen. I trobo que això fa que la paternitat sigui una experiència tan bonica, el fet que et posa davant d’un nou repte cada dia.